– Escolta, és molt estrany, això.
– ¿El què?
– ¿Què vols que sigui?
– Potser no és una cosa habitual, però no veig que sigui res d'estrany estrany.
– Doncs ho és.
– ¿Que et porta problemes?
– No entens res.
– Jo, més aviat em pensava que t'havia d'agradar.
– Mira-te'l, el milhomes.
– Imagina't que fos tot el contrari.
– És com si fossis un robot. Amb qualsevol estaries a punt, sempre.
Perquè, hi hagi o no una dona a prop, sempre estàs igual.
Has d'anar al metge.
(...)
Quim Monzó, La magnitud de la tragèdia.
Quaderns Crema, 1993.
