dilluns, 14 de febrer de 2011

Vestits a mida

(...)
Surt la noia de la segona porta. Quan ha entrat era morena, 
però ara du el cap quasi pelat, només una mica de borrissol 
que matisa la pal·lidesa de la pell, la llum zenital li fa ombres 
marcades. La porta de l’emprovador ha quedat oberta i es veu 
la perruca penjada al costat d’una brusa. La dependenta 
dissimula i els altres homes fan com si no passés res.
– Ara me la posaré, no t’hi amoïnis. Però és que amb aquests 
colls tan estrets no hi ha manera. Em sap greu.
– Tranquil·la. A veure, posa-t’ho bé, Maria.
– Els altres dos me’ls quedo, segur. I les sabates també. 
– I els cinturons i el fulard – li contesta i riu.
– Ha, ha, per descomptat.
–  Aquest. Què?
– Una volteta. – Ella gira i a la part de darrere li surten dues 
cicatrius paral·leles a la columna fins al clatell– . 
–Una altra, a veure...  Els nois que hi ha als altres seients 
fan veure que miren cap a un altre lloc.
– T’està molt bé, Maria, molt bé
– Segur?
–  Sí. Fantàstic. 
(...)




Francesc Serés, Time Out Cultura (12).
Febrer, 2011. 
Il·lustració: Marc Vicens