(...)
Surt la noia de la segona porta. Quan ha entrat era morena,
però ara du el cap quasi pelat, només una mica de borrissol
que matisa la pal·lidesa de la pell, la llum zenital li fa ombres
marcades. La porta de l’emprovador ha quedat oberta i es veu
la perruca penjada al costat d’una brusa. La dependenta
dissimula i els altres homes fan com si no passés res.
però ara du el cap quasi pelat, només una mica de borrissol
que matisa la pal·lidesa de la pell, la llum zenital li fa ombres
marcades. La porta de l’emprovador ha quedat oberta i es veu
la perruca penjada al costat d’una brusa. La dependenta
dissimula i els altres homes fan com si no passés res.
– Ara me la posaré, no t’hi amoïnis. Però és que amb aquests
colls tan estrets no hi ha manera. Em sap greu.
colls tan estrets no hi ha manera. Em sap greu.
– Tranquil·la. A veure, posa-t’ho bé, Maria.
– Els altres dos me’ls quedo, segur. I les sabates també.
– I els cinturons i el fulard – li contesta i riu.
– Ha, ha, per descomptat.
– Aquest. Què?
– Una volteta. – Ella gira i a la part de darrere li surten dues
cicatrius paral·leles a la columna fins al clatell– .
–Una altra, a veure... Els nois que hi ha als altres seients
fan veure que miren cap a un altre lloc.
cicatrius paral·leles a la columna fins al clatell– .
–Una altra, a veure... Els nois que hi ha als altres seients
fan veure que miren cap a un altre lloc.
– T’està molt bé, Maria, molt bé
– Segur?
– Sí. Fantàstic.
(...)
Francesc Serés, Time Out Cultura (12).
Febrer, 2011.
Il·lustració: Marc Vicens
