Aturo la imatge pura
de les coses en un bres
de silenci que murmura,
quan un déu passa a través.
Oh saborosa clausura!
Guanya el temps la paciència:
mot per mot, es transfigura
l’inconegut en presència.
Mai no mor aquest encís
de la paraula tocada
per un vent sec i precís.
Fins allò que és pur instant:
flor de neu, alba, rosada,
duren sempre en el meu cant.
Joan Vinyoli
