Amb la mar als ulls i vinassa a les mans,
Quan fuma el rec a la sal de les selves
I un plor d'infant espurneja al serrat.
Érem dos, drets, al roc de les estrelles,
El cor sangós, sense fona ni dards,
Quan crema l'erm i sangloten les brees
Als clots latents a les feixes dels fars.
Era jo sol, ombrós entre ombres velles,
Figuratiu d'una altra ombra, a l'escar
On amarina, entre xarxes esteses,
El son de tots en febrejants foscants.
Érem ningú, fullats per les tenebres
Quan plou la por en els pètals dels aigualls
I l'altre, el Pur, llibert d'arjau i veles
Salpa, vident, cap al clarós Instant.
J.V. Foix, XXV Érem tres, érem dos, era jo sol, érem ningú...
On he deixat les claus... Quaderns Crema, 1988.
