– Hòstia, hòstia, hòstia, sempre m’has de fer quedar malament.
Tu saps quina classe de gent... Hi era tothom, clients, famílies, socis...
– Collons si ho sé, quina classe de gent...
– No em contestis! Ara no se t’acudeixi contestar-me, pel que més vulguis.
No hi podré tornar, aquí. Però què t’has cregut?
Hòstia, i no corris tant, que anem a 150.
– Veus malament l’agulla.
– Et poden denunciar, Francesc, et poden denunciar.
– Van massa fins aquests cotxes.
– Els radars no, ruc, els Baixeras. I ara què dic a la feina?
Els Baixeras són socis. Saps què vol dir, que són socis?
Que no sé si m’acomiadaran.
– No t’acomiadaran.
– Oh, ha parlat l’oracle! I com ho sap, això, l’oracle?
– Perquè ho sé i prou.
– Ho saps i prou...
– Li hem donat moltes oportunitats. Massa.
– Però ells són així. Són així amb ells mateixos, amb tothom. I havia begut.
– No havia begut. Havia esnifat.
– I tu li has trencat el nas.
Francesc Serés, Time Out Cultura (23).
Maig, 2011.
Il·lustració: Marc Vicens
