Cap on hauria de mirar és cap a dins meu. Intento fer-ho,
com qui mira per la boca d'un pou molt fondo. ¿Hi veig gens
de simpatia? No, tampoc. L'únic que hi veig és la meva
naturalesa, que no ha canviat. La meva naturalesa particular,
tossuda, poc disposada a col·laborar, sovint egoista, que tot i
així dubta d'ella mateixa, que sempre intenta trobar el cantó
divertit (o alguna cosa que s'hi assembli) en tot el que passa.
He fet un llarg camí amb aquest caràcter penjat a l'esquena,
com si fos una vella bossa d'esport. No la porto pas perquè
m'agradi. El que hi ha a dins pesa massa, no és especialment
maco i està molt gastat. Si l'he portat fins ara és perquè no
tenia res més per portar. Tot i axí, amb el temps li he agafat
una certa estima. Només faltaria!
Haruki Murakami, De què parlo quan parlo de córrer.
Editorial Empúries, 2010.
 |
| Marc Vicens, 2013. |