m'avança un grup de noies que deuen ser alumnes de primer
a Harvard. La majoria són menudes i primes, van amb jerseis
de color grana amb el logo de la universitat i porten els cabells
rossos recollits en una cua. Corren com si tallessin el vent mentre
escolten música en un iPod nous de trinca. Irradien competència
i agressivitat. Deuen estar acostumades a avançar a tothom i que
no les avanci ningú. Totes semblen llestes, sanes, encantadores,
serioses i plenes de confiança. (...)
No sabrien conformar-se a córrer tranquil·lament, contemplant
el paisatge.
No és que en vulgui presumir, però si em comparo amb elles
m'adono que estic molt acostumat a perdre. Sé que al món
hi ha una pila de coses que no podré aconseguir i una pila
de gent a qui no podré superar faci el que faci.
Haruki Murakami, De què parlo quan parlo de córrer.
Traducció d'Albert Nolla.
Editorial Empúries, 2010.
 |
| Marc Vicens, 2013. |