d’escriure: subjecte, verb i predicat, estrictament per aquest ordre. Tota
la resta són collonades. Per tant, la persiana és verda. Que quedi clar: la
persiana és verda. Ho ha sentit tothom? La persiana és verda. Això i
només això és català. Se’n recordin: la persiana és verda.» No calia
insistir-hi més, algú el va estirar per la màniga i el va fer seure. Encara
avui, alguns dels vells concurrents a l’acte, quan ens trobem, ens saludem
dient: «La persiana és verda.»
Josep M. Castellet (1926-2014), “Una carta a Josep Pla” dins Els escenaris
de la memòria. Barcelona: Edicions 62, 1988, p. 91.
From Sali
 |
| Marc Vicens, 2014. |