dimarts, 22 d’abril de 2014

Guergal

Aquesta criatura cella-rossa
que seu al costat de cara al mar,
que es creu tota una troca de mentides
quan es mira el seu cos i els seus pocs anys;
aquesta criatura que ara em deia
les migrades misèries del seu cap
amb una veu tan fina
que em feia pessigolles a la sang,
jo me li miro aquest vermell dels llavis
i a poc a poc l'agafo de la mà.
El seu cor i el meu cor no s'han d'entendre,
passem per dos camins ben separats...
Però hi ha alguna cosa que ens acosta:
el serrellet d'escuma del guergal,
la mica de calitja de la tarda
i la pell tèbia de les nostres mans.
Per pintar-li l'amor a cau d'orella,
avui jo no em sabria fer pregar...
Serà només el beure una copeta 
d'un vinet delicat.
Després se n'anirà a cosir la roba
o bé a coure el sopar pels seus germans;
el peix d'argent li deixarà l'escata
en el racó més fi d'aquesta mà...
Després no ens veurem més. Però una estona
serà per ella tot el meu sotrac
de nervis i de sang mig adormida
que l'amor poc a poc va despertant.
Aquesta criatura cella-rossa
que seu al meu costat de cara al mar
és un trosset d'argila que m'acosta
al país dels neguits i dels desmais.
Quan ella fugi tornarà la calma,
al pensament s'hi haurà mig esborrat...
Després la sentiré com riu i canta
una miqueta de cançó banal.
S'haurà acabat el vi d'aquesta tarda,
vindrà només la salabror del mar,
aquesta salabror cruel i pura
que descobreix les negres vanitats,
i les divines vanitats rosades
dels rossinyols i dels amants...
Després estaré sol damunt la platja,
la dolça nit enfosquirà la mar,
i es fondrà la calitja de la tarda
i el serrellet d'escuma del guergal.

Josep M. de Segarra, Cançons de rem i de vela.
Edicions 62, 2012.

Marc Vicens, 2014.