El sol que a la ciutat ara ens consumiria,
dels plecs de la muntanya se n'és amorosit.
No es deixondeix encara que el gall ja l'anuncia;
per saludar-lo troba clavells al negre ampit.
Tothom al tros l'espera quan ell desfà la nit,
i tot de brins i fulles li donen el bon dia;
abelles, mosques d'ase per ell s'han revestit
de tota llur diversa i folla pedreria.
És el bon sol que aplana qui puja per drecera,
és el bon sol que mira pel mig de la gatera;
és el bon sol que escampa, fressores, les gallines,
i mou soto les branques randes de llum divines
i fa l'ullet, quan ve migdia, a aquell racó
dels ametllons i el ventre topazi del porró.
Josep Carner, El cor quiet.
Edicions 62, 1990.
Marc Vicens, 2012. |