dimecres, 21 de maig de 2014

Lèxic

Ara atrapàvem un passerell de vesta torrada, tan vermell de pit
que es diria que l'hagués esterrejat sobre un bassal de sang, ara
un pinsà gaiat de groc i blau, ara un verdum que es girava amb 
una actitud d'àliga a becarrejar el dit que l'oprimia. Encara
amb la presa a la mà, ans d'haver pogut dedicar-li tota l'atenció
admiradora que es mereixia, alçàvem inquiets la vista cap a
l'arbret, i tal volta hi atalaiàvem una raïmada de lluers empolvorats
d'or, birbillejant a la llum del sol amb una vagorosa bullícia d'ales
esbalandrades, o tal volta una cadernera encimbellada a la palla
més alterosa, a faisó d'una flor virolada i feixuga, sobre un bri
tendre, que es va vinclant, doblegant, tombant...

Joaquim Ruyra, La parada (1919).
Narracions, Edicions 62, 2011.


Marc Vicens, 2014.