que es diria que l'hagués esterrejat sobre un bassal de sang, ara
un pinsà gaiat de groc i blau, ara un verdum que es girava amb
una actitud d'àliga a becarrejar el dit que l'oprimia. Encara
amb la presa a la mà, ans d'haver pogut dedicar-li tota l'atenció
admiradora que es mereixia, alçàvem inquiets la vista cap a
l'arbret, i tal volta hi atalaiàvem una raïmada de lluers empolvorats
d'or, birbillejant a la llum del sol amb una vagorosa bullícia d'ales
esbalandrades, o tal volta una cadernera encimbellada a la palla
més alterosa, a faisó d'una flor virolada i feixuga, sobre un bri
tendre, que es va vinclant, doblegant, tombant...
Joaquim Ruyra, La parada (1919).
Narracions, Edicions 62, 2011.
Marc Vicens, 2014. |