lligam, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel seré!
Oh cos vermell, oh barba hirsuta!
Dura és ta rel, com nostra fe.
Salut, oh pi de la carena,
dolç monument de l'horitzó;
salut, marina visió,
oh pi menut de nostra arena;
pi venerable a les ermites
entre una font i un vell pedrís;
pi de malastre, que t'excites
tort, esglaiat sobre un abís;
pi que ets conhort de nostres passes
en un pendís, nat travasser;
pi que en el sot t'estiragasses,
per heure el sol, com un xiprer;
pi casolà vora una eixida
que sents el cant dels reguerols;
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanva d'esquirols;
pi esborifat, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu;
pi sospirant, cenyit de l'heura;
i tu, el sortós, que puguis heure
al peu la font, a dalt un niu!
Josep Carner, Els nostres pins.
El cor quiet, Edicions 62, 1990.
 |
Facultat d'Educació i Psicologia, Universitat de Girona. Pintura acríl·lica sobre paret i vinil sobre vidre.
Marc Vicens, 2014.
|