menjar blanc v.2

Hores d'estudi

2012-02-15T09:55:00.000+01:00

(...) Això és una cosa que em va preocupar molt en el seu moment,

i que vaig voler conèixer bé, tot el que passava al món oriental,

sobretot de l'extrem oriental. Descobreixes coses fonamentalíssimes

i que no feien mal a ningú, al contrari, feien bé. I aquí ens ho prohibien,

ens tancaven la porta. Va costar molt poder-me informar del que era

el taoisme, el budisme, tant el de l'Índia com el que va passar a la Xina,

perquè no es feien traduccions, i a més a més si es feien de seguida eren

censurades o manipulades. En canvi ara, s'ha obert bastant la porta.

A vegades penso que fins i tot massa, perquè s'ha donat excessiva facilitat

a gent jove que no pot entendre-ho bé si no aprofundeix molt. Es parla

una mica massa d'una manera juganera dels monjos budistes i la seva

túnica de color taronja. Requereix moltes hores d'estudi!

Antoni Tàpies

Entrevista de Josep M. Muñoz

L'Avenç 336, juny 2008.

Marc Vicens, 2012

Crèdit

2012-02-14T09:40:00.000+01:00

Mi capital de vida está ya gastado y estoy viviendo
sólo de crédito. Crédito que me da el destino por distracción,
por piedad, por curiosidad. Pero en cualquier momento,
cuando vaya a retirar mi jornal o mejor dicho mi jornada,
encontraré la caja cerrada y en el muro el anuncio de
cualquier vulgar tienda de comenstibles: "La maison ne
fait plus de crédit." Entonces, chao, vida mía.

Julio Ramón Ribeyro, Prosas apátridas.
Seix Barral, 2007.

Marc Vicens, 2012.

Curs de poesia

2012-02-13T09:27:00.001+01:00

“Per cert, en aquest curs de poesia, que va durar quinze tardes sufocants d’estiu,

me les tenia sovint amb un jove poeta una mica pedant però talentós, amb qui

em costava posar-me d’acord a l’hora d’interpretar Espriu. El curs era sobre

El cementiri de Sinera. I teníem unes diatribes divertides que alguns seguien

amb aparent interès. Es deia Salvador Iborra. Al cap de poc temps, unes setmanes,

el van matar d’una ganivetada al Gòtic, de matinada, per una trista bicicleta robada

en uns carrers que hi he transitat sovint. Hi vaig pensar molt durant uns dies.

Sempre anava carregat de llibres que segurament no va tenir temps de poder

acabar de llegir.

La vida està farcida d’històries literàries i terribles que ens deixen encongits”.

Sali

Marc Vicens, 2012.

A fora s'hi està bé

2012-02-10T09:11:00.001+01:00

I love the sound of you walking away

Franz Ferdinand, Walk Away.

You could have it so much better, (2005).

Escolta-la.

Romànic

2012-02-09T11:05:00.000+01:00

Fornicadores, exhibicionistas, venerables ancianos que se masturban, fogosos amantes, falos solitarios… parecen extrañas imágenes para decorar una iglesia románica, en plena, oscura y represiva Edad Media. Se hallan sobre todos en los muros de los templos, pero también en pilas bautismales, en ciertas miniaturas e incluso en algún tapiz; acompañan a escenas bíblicas, a imágenes de guerreros de la propia época, a horóscopos, animales diversos –reales o fantásticos−, cacerías, labriegos en distintas ocupaciones, músicos o danzarines, todos tratados con esa humilde ingenuidad de la que nace el encanto. Pero si hay algo que verdaderamente llama la atención al visitante actual entre todas estas representaciones son ese grupo de motivos en los que el exhibicionismo y las prácticas sexuales pueden alcanzar incluso –según quien lo mire, claro− cotas escandalosas.

Jaime Nuño, Sexo y arte románico.

Blogs ELPAIS.com

31/01/2012

Memòria fermentada

2012-02-08T09:48:00.000+01:00

En una societat entestada a aconseguir que res no sedimenti,
a fer que la memòria sigui, únicament, el producte comercialitzable
de la nostàgia que deixen les dècades en el sentiment de qui les ha
viscudes, quin demà, podem demanar-nos, espera a la pintura
de Tàpies, una obra que rastreja subsòls, que amalgama memòries
en fermentació?

Antoni Llena, Què en serà, de la pintura d'en Tàpies? (Campins 2006).
Per ull de l'art. La Magrana, 2008.

Mal professional

2012-02-06T09:37:00.001+01:00

Reconozco que no soy un santo, que me gusta la noche

y que las ganas de juerga no me las quita ni mi madre.

Sé que soy un irresponsable y un mal profesional, y puede

que esté desaprovechando la oportunidad de mi vida.

Lo sé, pero, tengo una tontería en el coco: no me gusta tomarme

el fútbol como un trabajo. Si lo hiciera no sería yo.

Sólo juego por divertirme.

Jorge “Mágico” Gonzalez, jugador de futbol del Càdiz C.F. (1982-1985).

Aloha nui Loa (Quin fred que fot)

2012-02-03T09:49:00.003+01:00

I’ll always remember

our summer in Hawaii

Aloha Nui Loa

Under the coconut tree we stay

Fall and crush into me like a wave

You bring the fool out my cool

Baby, use your tools

Make me wanna change my ways

Mohombi and Nicole Sherzinger, Coconut tree
Escolta'l

Contraris

2012-02-02T09:54:00.000+01:00

–Em sento orgullós de dir que tota la vida he
combatut contra les idees que defenso a hores d'ara.

–Jo em sento orgullós de respondre-us que a mi
em passa exactament el contrari.

Wolinski, al número 346 de Charlie Hebdo.

Citació al llibre de Quim Monzó ...Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury.
Quaderns Crema, 1993.

Marc Vicens, 2012

Supèrbia

2012-02-01T09:51:00.000+01:00

“A veces, cuando estoy entonado,

todo ocurre sin que haga ningún esfuerzo”.

Novak Djokovic, tenista.

www.elpais.com, 31- 01- 2012.

Tinta xinesa sobre paper. Marc Vicens, 2011.

Hipertròfia

2012-01-31T09:48:00.000+01:00

Algunes distopies de la ciència-ficció han pintat
l'intel·lectual del futur –i per extensió la raça humana-
com un immens cervell amb un cos escarransit, per culpa
de no fer-lo servir. Cervells hipertrofiats que haurien
renunciat a l'activitat física, convertida pel progrés en
obsoleta. Per què moure's si amb la telequinesi i altres
poders mentals podem obtenir tot el que volem?

Sergio Vila-Sanjuán, Un intelectual atlètic.
Culturas 500, La Vanguardia, 18-01-2012.

Regularitat

2012-01-30T10:27:00.000+01:00

Ara considera les vides humanes, la vida diària, minut a
minut! Aquestes vides depenen d'una regularitat pactada, a la
qualt tothom contribuiex. El manteniment d'aquesta regularitat
és la pràctica oblidada de què parlo.
Explica que cada dia arribi fruita al mercat, que, de nit,
hi hagi llums al carrer, que rebem les cartes per sota de la
porta de la casa, que els llumins de les capses apuntin cap
a la mateixa direcció, que se senti música per la ràdio, que
els desconeguts somriguin entre ells. La regularitat té
un ritme, molt llunyà, sovint inaudible, però a la vegada
semblant al ritme del cor.
No cal que ens fem il·lusions: aquest ritme no fa desaparèixer
la solitud, no cura el dolor, no li pots trucar. Només ens recorda
que formem part d'una història compartida.

John Berger, D'A a X.
Traducció de Laura Baena.
Edicions de 1984, 2008.

Marc Vicens, 2012.

Espies

2012-01-27T09:03:00.000+01:00

I think this place is full of spies

I think they’re onto me

Didn’t anybody, didn’t anybody tell you

Didn’t anybody tell you how to gracefully disappear in a room

I know you put in the hours to keep me in sunglasses, I know

The National, Secret Meeting.

Alligator, 2005. Escolta'l.

Continuarem escoltant les cançons

2012-01-26T09:40:00.000+01:00

Els nous lavabos popularitzats al Japó, els robots

que ens netejaran les cases, els trens que corren per l'aire

i tants altres avenços fa unes dècades inimaginables,

aviat formaran part de la nostra rutina quotidiana. Les biblioteques

aniran desapareixent de les parets, els quadres s'hauran convertit

en instal·lacions, el que és efímer substituirà el que és etern,

les guerres es faran per ordinador, morirem a una edat insuportable.

I tot i així plorarem i riurem per coses semblants, ens enamorarem i

ens desanamorarem, ens tenallaran l'angoixa i la por, creurem,

deixarem de creure, tornarem a creure i, per al que ens conserneix,

continuarem escoltant les cançons i llegint els llibres que expressin

aquests sentiments i que ens orientin, acompanyin o desorientin en

l'ofici de viure.

J.A. Masoliver Ródenas, El temps del llibre.

Culturas n. 500 (La Vanguardia), 18-01-2012.

Teatre

2012-01-25T09:30:00.000+01:00

Escena I

Adam i Eva asseguts sobre dos branques d’arbres

que dissimulen hàbilment el punt nodal de la seua nuditat.

Una cortina de matolls a mitja alçada amaga la resta.

Preveure una lleugera obertura davant de la qual se’ls veurà passar tota l’estona.

EVA: Pararàs aviat?

ADAM: Parar de fer què?

EVA: Parar de jugar amb els dits del peu. Fa cinc

dies que jugues amb els dits del peu.

No ho trobes una mica excessiu?

ADAM: En fi, no serveixen per a res més. Què vols que

fem, amb el dits dels peus? Jugar-hi. I és el que faig.

EVA: Calla. No estarà pas content, si et sent.

DÉU: Per començar, ho sento tot. Després, ben bé

se’ls podria tallar, si això el diverteix...

Boris Vian, Dues peces de cabaret.

Traducció de Carme Figuerola / Maria Casañé

Ricard Boluda (Ed.), Universitat de Lleida.

Marc Vicens, 2012.

Enfarigolar

2012-01-24T10:38:00.000+01:00

Voldria posar el front en el teu sexe
i pensamentar-te tota,
que em sentissis l'amor i la por
que et porto i el present dels anys,
que és graner de terra fonda,
alta als teus mugrons.
Voldria donar-te el front sencer
per si el meu front tastava
des de quin punt de tu
parteix allò que pensa.
Que se m'enfarigolés el front en tu
i fóssim rostos i vinyes
que no tenen altra vida que la nostra.

Perejaume, Pagèsiques.
Edicions 62, 2011.

Ombres

2012-01-23T09:34:00.000+01:00

Nabókov, parlant d'El capot, un dels Contes de Petersburg
de Gógol, diu: "La història es desenvolupa així: bla, bla, bla,
onada lírica, bla, bla, bla onada lírica, bla, bla, bla onada lírica,
clímax fantàstic, bla, bla, bla, i tornada al caos d'on havia
sortit tot plegat. En aquest altíssim nivell de l'art, no cal dir-ho,
la literatura (la pintura, també) no està pas per tenir llàstima
de l'oprimit ni maleir l'opressor. És una crida al fons secret
de l'ànima humana on les ombres d'altres mons passen com
ombres de naus silencioses i sense nom". D'una manera fulgurant
el poeta rus ens revela la funció social de l'art: parlar de tu a tu
amb l'ànima dels individus. "El gran art –continua dient– raneja la
irracionalitat, és un malson implacable i grotesc que obre forats
negres en la trama borrosa de la vida". El bla, bla, bla de tot
artista és, doncs, un mer compàs d'espera, la inèrcia expectant
d'un miracle.

Antoni Llena, Tàpies 2011.
Exposat, Culturas (La Vanguardia), 4-1-2012.

Nord enllà

2012-01-20T10:53:00.000+01:00

Brosandi

Hendumst í hringi

Höldumst í hendur

Allur heimurinn óskýr

Nema þú stendur

Sigur Rós. Hoppipolla. Escolta'l.

Petites coses

2012-01-19T10:36:00.000+01:00

El que ens espanta són les coses insignificants.

Les coses abismals, les que poden matar-nos,

ens fan tornar valents.

John Berger, D'A a X.

Traducció de Laura Baena i Garcia.

Edicions de 1984, 2008.

Tinta xinesa sobre paper d'arròs. Marc Vicens, 2010.

90 graus

2012-01-18T09:41:00.000+01:00

Els que entren ara a la nau utilitzen
tècniques d'escalada i d'espeleologia.
A causa de la inclinació del vaixell,
de gairebé 90 graus, cap al costat d'estribord,
és molt laboriós moure's per dins, superar
les escales. Les parets són els terres, o els
sostres, les cabines s'obren per dalt, o per baix.
El perill és desorientar-se o obrir una porta
que, desprès, no es pugui tornar a obrir
a causa de la pressió de l'aigua.

Eusebio Val, Porto Stefano. Corresponsal.
La custòdia del tresor. La Vanguardia 17-01-02.

Galls xinadors

2012-01-17T09:38:00.000+01:00

Als poderosos no els passa mai res.
L'afany de guanyar diners es torna una
perversió de l'home. Sempre vol guanyar
més, encara que això vulgui dir atropellar
els pobres. I després la societat fa escarafalls
davant una realitat que genera ella mateixa.
Avui els galls cantaven a la nit.
En el moment de l'últim escàndol
el director del grup empresarial
del primer ministre ocupava
el número dos del partit; més tard
va ser titular de Justícia i confident
de l'actual primer ministre.

Joan Brossa, Canó de neu.
Passat festes (1993-1995)
Edicions 62 · Empúries, 2000.

Manllevar

2012-01-16T09:41:00.001+01:00

L'any 1993 Perejaume va manllevar una pedra calcària de la pedrera

de Somerset per exposar-la "en préstec" durant el període d'exposició

al centre Arnolfini de Bristol. Ara, una altra pedra del mateix indret

i de les mateixes característiques romandrà a la Pedrera per a aquesta

exposició abans no retorni al seu lloc d'orígen.

Perejaume, Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que

t'envolten, no en faries cap de nova!

Fins el 12 de febrer a la sala d'exposicions

CX La Pedrera, Passeig de Gràcia, 92, Barcelona.

Lletres de travertí: http://lletresdetraverti.blogspot.com

Quitèria

2012-01-13T09:36:00.000+01:00

Demà aniré a l'aplec
de la Mare de Déu del Vinyet,
duré el gec de mudar
i les espardenyes de ballar.
Tots els amics se'n van
de vacances a llocs somiats.
L'únic lloc que he enyorat
el dus tu sempre a sobre posat.

Quimi Portet, Quitèria. Escolta'l.
Viatge a Montserrat, 2009.

Llefre

2012-01-12T10:36:00.001+01:00

Llefre de tu

Nou llibre de Biel Mesquida.

llefre -a

1 adj. [LC] Brut d’una substància greixosa, enganxosa.

2 adj. [LC] Golut.

Traduir i interpretar

2012-01-11T09:41:00.001+01:00

–Si el conjunt de l'Església hagués sabut acceptar que els
seus ensenyaments i tot el seu sistema de creences es basaven
en textos, i que aquests textos eren susceptibles de contenir,
d'una banda, errors d'escriptura, i de l'altra, errors de traducció,
perquè la traducció és sempre un procés imperfecte, i si l'Església
també hagués sabut admetre que la interpretació dels textos és un
tema complex, molt complex, en lloc de reclamar per a ella el
monopoli de la interpretació, avui no tindríem aquesta discussió.

J.M. Coetzee, Elizabeth Costello.
Traducció d'Albert Nolla.
Editorial Empúries 2004.

Parmesà

2012-01-10T09:40:00.000+01:00

Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que
t'envolten, no en faries cap de nova!

Fins el 12 de febrer a la sala d'exposicions
CX La Pedrera, Passeig de Gràcia, 92, Barcelona.

Oportunitats

2012-01-09T09:11:00.000+01:00

"Siento que he tenido más oportunidades
que la mayoría para interpretar personajes
interesantes. En esta profesión, que te
den la oportunidad es el 90% del trabajo,
lo demás es tratar de disfrutarla"

Meryl Streep
Text Gabriel Lerman, Magazine (La Vanguardia).
18-12-2011.

Paisatge amb figures

2012-01-03T09:45:00.000+01:00

Dos reactors corquen el cel. S'enfilen
fins a injectar l'agulla de polsim
al cor del vast oblit solar. Arran
de terra, el món amaga que també
li fuig el seny, i gira amb lenta astúcia
imperiosa: tota vertical
se'ns decanta, i llisquem cap a les vores
del viure que demà ens hi trobarem
al mig. Avui diumenge. Els ametllers
riuen de veure's, nus encara, en l'aigua
dels rierols que fan les seves ombres
precipitades rasa avall. A punt,
tot és a punt, i res no té sencera
la seva primavera. Tot és més
persuasiu així, prim i translúcid.
Com que ens ho creiem tot, ens sentim rics.
Feliços de gustar tots un sol gust,
ens sembla que tastem futur. Partim-nos
els dies que vindran per tots nosaltres,
com els grillons d'una taronja. Té-

Gabriel Ferrater, Paisatge amb figures
Da nuces pueris.
Empúries, 1987.

Marc Vicens, 2012.

Retrat

2012-01-02T10:05:00.000+01:00

Nunca he sabido en qué consiste el parecido
en los retratos. Puedes ver si lo hay o no,
pero siempre será un misterio. Por ejemplo,
en las fotos no hay nada semejante al "parecido"
de los retratos; es algo que ni siquiera se plantea
en el caso de la foto. El parecido no tiene mucho
que ver con los rasgos o con las proporciones.
Es, tal vez, lo que absorbe el dibujo cuando dos
objetivos se tocan con la yema de los dedos.

John Berger, Fotocopias.
Traducció: Pilar Vázquez.
Alfaguara, 2000.

Tinta xinesa i acrílic, Marc Vicens, 2011.

Recompenses

2011-12-29T11:53:00.000+01:00

-Vull confessar-ho tot.
-Amb qui parlo, si us plau?
El qui telefonava -un home- repetia
l'afirmació inicial. Va afegir:
-Vaig ser jo. Els vaig assassinar tots jo.
-Sí -va dir Dewey-. Donc bé: digueu-me
el vostre nom i l'adreça.
-Ah, no. Això no -va dir l'home amb una veu
indignada.
Va afegir-: No us diré res mentre no tingui
la recompensa. Envieume-la i aleshores us
diré qui sóc. És la meva darrera paraula.
Dewey va ficar-se una altra vegada al llit.
-No, amor. Res d'important. Un altre embriac.
-Què volia?
-Confesar. Si abans li enviàvem la recompesa.

Truman Capote, A sang freda.

Traducció d'Avel·lí Artís-Gener.
Editorial Proa, 2006.

Marc Vicens, 2011.

Trompetes, timbals i panderetes

2011-12-23T09:49:00.002+01:00

If I was young, I’d flee this town

I’d bury my dreams underground

As did I, we drink to die, we drink tonight.

Beirut, Elephant gun.
Escolta'l

Intuïció

2011-12-22T11:15:00.000+01:00

–Tinc una intuïció –va dir en Komatsu–. En tinc molta, jo,
d'intuïció. De res que s'assembli al talent sembla que no en tinc
gaire, però d'intuïció en tinc per donar i per vendre. Modèstia a
part, és gràcies a la intuïció que he arribat fins on sóc ara.
¿Tu saps quina és la diferència més gran entre el talent i la
intuïció, Tengo?
–Ni idea.
–Tenir molt talent no t'assegura que menjaràs cada dia, però
si tens intuïció, pots estar tranquil, que no et moriràs de gana.

Haruki Murakami, 1Q84. Llibres 1 i 2.
Empúries, 2011.

Marc Vicens, 2011.

Duchamp diu

2011-12-21T08:47:00.000+01:00

Marcel Duchamp, va respodre que les obres d'art no es podien

compendre amb l'intel·lecte, ni era possible de vehicular amb

paraules l'efecte que fan. Per Duchamp, l'única aproximació vàlida

és la de l'emoció, una emoció que té una certa analogia amb la fe

religiosa o amb l'atracció sexual.

Antoni Llena, Per l'ull de l'art.

La Magrana, 2008.

Marc Vicens, 2011.

Presents

2011-12-20T09:50:00.000+01:00

–Herb, necessito la teva opinió d'home. Els nens i jo
hem estalviat per poder fer un bon obsequi a Hideo
el dia de Nadal. El que ell necessita són les dents.
Ara bé: si la teva dona i els teus fills t'obsequiaven amb
tres dents d'or, sentiries un cop, com d'un present
desafortunat? Vull dir de demanar a un home que passi
el Nadal assegut en una butaca de dentista...

Truman Capote, A sang freda.
Traducció d'Avel·lí Artís-Gener.
Editorial Proa, 2006.

Marc Vicens, 2011.

Dames

2011-12-19T09:14:00.000+01:00

"El llenguatge de l'escultura m'ha estat més proper,
menys dificultós que el de la pintura. La Dama d'Elx
o el bust de Nefertiti mostren a quina edat l'escultura
assoleix la maduresa i també que el llenguatge pictòric
hi va al darrere. Pintar un nas és patir inmensament".

Antonio López, pintor.

Ignacio Orovio, El repte de pintar un nas, La Vanguardia (13-12-2011).

Marc Vicens, 2011.

Natura morta

2011-12-16T09:55:00.000+01:00

Es desperta tossint com cada matí

I s’activa el sensor d’un canari de plàstic

Que canta melodies italianes del setanta

Ulls vermells, bec automàtic

De peu, per esmorzar, un trist tros de pa

Recorda aquells dies quan berenava gintònics

Però res desapareix, només canvia d’aparença

Ara compra animals pel seu zoològic

Cocodrils d’espuma

Crustacis de goma

Insectes de plàstic

Paquiderms de broma

Cada mes consumeix amb celeritat

El subsidi de l’estat

Comprant espècies de mirada inexpressiva

En un basar xinès al costat de casa seva

I, quan cau el sol, s’adorm al sofà

Com un nadó

Les rates corren lliures per la cuina

I es busquen la vida com tu i com jo

Cocodrils d’espuma

Crustacis de goma

Insectes de plàstic

Paquiderms de broma

Bona nit

Mazoni, Natura morta. Escolta'l.

Fins que la mort ens separi, Bankrobber, 2011.

10é aniversari de Bankrobber, http://www.bankrobber.net

Visual

2011-12-15T10:30:00.002+01:00

‘Qué fácil resulta la esfumación de alguien’, pensaba.

‘Basta con que cambie de trabajo o de casa para que uno

ya no vuelva a saber más de él ni a verlo en la vida.

O incluso con que le modifiquen el horario.

Qué frágiles son los vínculos tan sólo visuales.’

Javier Marías, Los enamoramientos.

Alfaguara, 2011.

Marc Vicens, 2011.

Autoretrat

2011-12-14T09:01:00.000+01:00

"Tots partim de zero, i no s'ha de pensar en l'originalitat,
sinó en l'autenticitat. Jo us miro i no veig dues cares
iguals. Doncs l'art és el mateix. Tu has de ser el teu
autoretrat".

Antonio López, pintor.

Ignacio Orovio, El repte de pintar un nas, La Vanguardia (13-12-2011).

Marc Vicens, 2011.

Clapes

2011-12-13T09:37:00.000+01:00

La gent té tendència a treure-hi els gossos a passejar, a pixar i a cagar,

perquè hi ha zones de gespa i, tot i el pictograma que indica que per la gespa

no hi han de passejar gossos, tothom hi du els gossos a passejar, a pixar i a cagar.

I com que després de pixar i de cagar graten la terra amb les potes del darrere,

de gespa no en queda ni mica en certes zones. La vella que dóna menjar als coloms

encara té més responsabilitat que no en quedi. És una dona menuda, tenyida de ros

i que va sempre amb un abric vermell. Ella no la trepitja, la gespa, però hi escampa

el pa moll pel damunt, de manera que els coloms s’hi apleguen a centenars per picotejar

el pa i, com que quan picotegen el pa també picotegen la gespa, els parterres són ben

clapats, més marrons de la terra que verds de l’herba.

Quim Monzó, Miro per la finestra.

Mil cretins.

Quaderns Crema, 2007.

Marc Vicens, 2011.

Magre

2011-12-12T09:26:00.001+01:00

Deborah tampoc li sortien els comptes. La vida s'encaria
a ulls veients, no podia deixar d'estalviar, el llistó de costum
amagava ja divuit dòlars i mig, les pastanagues s'empetitien,
els ous eren xarbots, les patates es glaçaven, les sopes s'aigualien,
les carpes s'amagrien i els lluços de riu s'escurçaven, els ànecs
s'aprimaven, les oques s'endurien i les gallines eren un no-res.

Joseph Roth, Job (Novel·la d'un home senzill).
Traducció de Judith Vilar.
Edicions 62, 1993.

Marc Vicens, 2011.

La tarda

2011-12-07T09:43:00.000+01:00

Curació natural

Utilitza exclusivament paraules senzilles,

no gastis només de flors discretes, d’espècies tímides,

digues clavell, de tant en tant, sense que importi gaire,

puja a la muntanya, digues cargol, o, si no plou, sargantana.

D’aquí dos o tres-cents anys et trobaràs perfectament,

seràs la tarda.

Enric Casasses, Començament dels començaments.

A la memòria de l'àvi Pitu (Figueres, 5-12-2011)

Marc Vicens, 2011

Glòria Déu a dalt del cel

2011-12-02T08:54:00.001+01:00

I’m so tired of playing

Playing with this bow and arrow

Gonna give my heart away

Leave it to the other girls to play

For I’ve been a temptress too long

Just...

Give me a reason to love you

Give me a reason to be a woman

I just wanna be a woman

Portishead, Glory Box, Escolta'l.

Dummy (1994).

Bloc de referència: http://elsentitdelaparaula.blogspot.com/

Testament

2011-12-01T11:30:00.000+01:00

Ni tan sols queden museus

on vulguin dissecar-nos,

ni tan sols queden cançons

excitants per masturbar-nos,

ni tan sols ens queda enlloc

un racó per amagar-nos.

Deixeu-nos morir en pau.

Kitsch, Testament.

Kitsch, 10 (2008).

Marc Vicens, 2011

Primera aviadora (Mari Pepa Colomer)

2011-11-30T09:58:00.000+01:00

(...)
No em diguin que no és fascinant: Maria Antònia Freixes
i Mari Pepa Colomer, Mercè Rodoreda, Armand Obiols
i Josep Canudas, Picasso i Mateu Fernández de Soto.
Són petites històries que han fet la història d'aquest país,
on des de fa una temporada hi ha gent que només pensa
en criptes gòtiques, misteris de templers i nazis emboscats.
És ben trist.

Julià Guillamón, Pepito del nas. (fragment)
La Vanguardia, 24-11-2011.

Marc Vicens, 2011

Primers

2011-11-29T10:56:00.000+01:00

No podemos pretender ser los primeros, o los preferidos,
sólo somos lo que está disponible, los restos, las sobras,
los supervivientes, lo que va quedando, los saldos, y es con
eso poco noble con lo que se erigen los más grandes amores
y se fundan las mejores familias, de eso provenimos todos,
producto de la casualidad y el conformismo, de los descartes
y las timideces y los fracasos ajenos, y aun así daríamos
cualquier cosa a veces por seguir junto a quien rescatamos
un día de un desván o una almoneda (...)

Javier Marías, Los enamoramientos.
Alfaguara, 2011.

Marc Vicens, 2011

La castanyera

2011-11-28T09:40:00.000+01:00

És, doncs, així que neixen els poemes?
La castanyera torra les castanyes,
que espeteguen obrint-se,
i heus-els, ah, tot d'una,
vermells i grocs: un home que s'allunya
pel camí del barranc d'on ja no es torna més,
amb l'escopeta i la canana, buit
el sarró, tristos els ulls.
En un tombant,
la casa sola amb la bombeta groga,
bruta, apagant-se, i un batec somort,
intermitent de porta, teranyines
pertot, la màrfega esventrada. Sents udols?
La nit va fent-se ella mateix espessa,
ja, negre, el bosc exclou tota possible
sortida del barranc. Ara tinc por
d'embrollar-m'hi del tot fins a desaparèixer.

Joan Vinyoli, Domini màgic.
Editorial Empúries, 2009.

Corriols

2011-11-25T09:23:00.000+01:00

Busco ideals que he après

Lluny de casa i no els trobo

Hi ha un desordre que em té preocupat

De petit no m’ho havien explicat

Costa d’acceptar que les coses van canviant

Simplement redefinir la manera de sentir

Però no accepto els canvis que hi ha hagut

Ideals que s’han perdut

Potser és que he llegit massa llibres d’altres temps

Potser m’he creat un bell lloc dins del meu cap

Però hi havia un temps de veritat

Tot allò per mi ja s’ha acabat

(...)

Sanjosex, Corriol. Escolta'l.

“Al marge d’un camí” (Bankrobber, 2010).

Txèkhov diu

2011-11-24T11:21:00.000+01:00

–Txèkhov diu una cosa –va dir en Tamaru mentre s'alçava
a poc a poc–: que si una història hi surt una pistola, s'ha de
disparar.
–¿I què vol dir?
En Tamaru va parlar dret, mirant l'Aomame cara a cara. Ell
era només uns centímetres més alt que ella.
–Que en una història no hi has de fer sortir cap element que no
sigui necessari. Si hi surt una pistola, cal que en algun moment
de la història algú la dispari. A Txèkhov li agradava escriure
històries sense ornaments innecessaris.

Haruki Murakami, 1Q84. (Llibres 1 i 2).
Traducció de Jordi Mas López
Empúries Narrativa, 2011.

Marc Vicens, 2011

Descartar

2011-11-23T09:31:00.001+01:00

Tot art pressuposa un treball de selecció. Normalment,
quan em poso a treballar, el meu objectiu no és precís.
En aquest estadi de l'operació, si algú em demanés què
vull, em costaria molt de dir-ho; però respondré amb
precisió quan se'm demani què no vull.
Procedir per eliminació –saber descartar, com diem
quan juguem–, aquesta és la gran tècnica de la selecció.

Igor Stravinski, Poètica musical.
Traducció d'Oriol Ponsatí-Murlà
Accent Editorial, 2008.

Marc Vicens, 2011

Minories

2011-11-22T09:26:00.001+01:00

Pero después de leer aquellas páginas tenía una mayor
seguridad de no estar loco. Encontrarse en minoría,
incluso en minoría de uno solo, no significaba estar
loco.

John Orwell, 1984.

Editorial Planeta, 2003.

Marc Vicens, 2011.

Militants

2011-11-21T09:19:00.000+01:00

¿Per què hi ha socialistes que no són
militants i, en canvi, no tots els qui
són del partit són socialistes?

Cada peix local és susceptible de ser
ell i el Peix gros universal. O bé el Peix
gros universal està contingut en cada
peix particular.

Joan Brossa, Del llibre del pensament.
Passat festes (1993-1995).
Edicions 62 · Empúries, 2000.

Marc Vicens, 2011.

Despullar-se

2011-11-18T10:56:00.000+01:00

I can’t believe life’s so complex

When I just wanna’ sit here and watch you undress

This is love that I’m feeling

Does it have to be a life full of dread?

PJ Harvey, This is love.

Escolta'l

Sobre la malenconia

2011-11-17T10:40:00.001+01:00

“Es promou que estiguem sempre amb el mateix humor,

però un humor constant no produeix res. El que produeix el so és la vibració”.

Jean Clair

“La felicitat d’estar trist”

Víctor Hugo

“Voldria distingir entre melanconia i depressió –depressió del tipus que fa

impossible la feina o l’amor. La malenconia dóna un color fosc i aquós a tot

el que un fa mentre duri, però no és incapacitant”

J.M. Coetzee

Josep Massot, Malenconia (Lars von Trier). El retorn d’un mite cultural.

La Vanguardia. 16/11/2011.

Tinta xinesa sobre paper d'arròs. MarcVicens, 2011

Espera

2011-11-16T11:01:00.000+01:00

Cuando uno desea algo largo tiempo, resulta muy difícil dejar de desearlo,
quiero decir admitir o darse cuenta de que ya no lo desea o de que prefiere
otra cosa. La espera nutre y potencia ese deseo, la espera es acumulativa
para con lo esperado, lo solidifica y lo vuelve pétreo, y entonces nos resistimos a
reconocer que hemos malgastado años aguardando un señal que cuando por
fin se produce ya no nos tienta, o nos da infinita pereza acudir a su llamada
tardía de la que ahora desconfiamos, quizá porque no nos conviene movernos.
Uno se acostumbra a vivir pendiente de la oportunidad que no llega, en el fondo
tranquilo, a salvo y pasivo, en el fondo incrédulo de que nunca vaya a
presentarse.

Javier Marías, Los enamoramientos.
Alfaguara, 2011.

Documentals

2011-11-15T09:09:00.000+01:00

Has viscut plenament i dolorosament

en un temps i un país, has viscut en Europa

uns anys determinats. Ara passen pel·lícules,

documentals d’aquell temps, de tanta misèria.

S’esgarrifen els fills. ¿Sols hi havia la guerra,

les delacions, el tacte de colzes, sols la fam?

Oh sí, també hi havia, com la ceba que grilla,

un amor impensat per a tota la vida:

s’amagava en els cines, en les darreres files;

presumien, els jóvens, agafant-se del braç:

prudentment es soltaven en arribar a a casa.

¿Els besos, els abraços? Oh sí, també n’hi havia,

com hi havia també un sentiment confús

de culpabilitat. I la barbaritat

de sobte es perpetrava, torpe, en un replanell.

Oh sí, tot era trist. Era alegre la vida.

Ara tot és distint. Fan futbol per la tele.

Vicent Andrés Estallés, Documentals.

Marc Vicens, 2011

Campanya electoral

2011-11-14T09:26:00.000+01:00

Se espera que hasta el más humilde de los miembros del Partido
sea competente, laborioso e incluso inteligente –siempre dentro
de límites reducidos, claro está–, pero siempre es preciso que sea
un fanático ignorante y crédulo en el que prevalezca el miedo,
el odio, la adulación y una continua sensación orgiástica del triunfo.

John Orwell, 1984.
Editorial Planeta, 2003.

Negre

2011-11-11T09:16:00.001+01:00

You’re the night, Lilah. A little girl lost in the woods.

You’re a folk tale, the unexplainable.

You’re a bedtime story. The one that keeps the curtains closed.

I hope you’re waiting for me cause I can make it on my own.

I can make it on my own.

Morphine, The Night (2000). Escolta'l.

Experiments

2011-11-10T10:34:00.001+01:00

En un estudi molt publicitat, Stapel i dos professors més

van estudiar el consum de carn des d’un punt de vista psicològic.

Conclusió: els carnívors són més egoistes que els vegetarians.

“Els vegetarians i els flexitarians [o semivegetarians]”, va descobrir

Stapel, “són més feliços i es troben més bé, i a més són més sociables

i menys solitaris”. Per arribar a aquestes conclusions també es dubta

que hagués fet gaires experiments. Tothom sap que la gent que menja

bledes és més pacífica, i no en parlem si se les menja molt fetes, i sense sal.

Toni Sala, Experimentació.

Article sencer: http://www.tonisala.net/2011/11/07/experimentacio

Marc Vicens, 2011

Temps morts

2011-11-09T09:20:00.000+01:00

1.1.99
Serveixen d'alguna cosa aquestes setmanes a Segu
amb la impressió que no passa res a la meva pintura?...
Sí, més tard, fins i tot anys més tard. És precisament
aquí, en aquest temps morts, que s'esclareix l'essencial.
Sembla estúpid, però és així, només
que hauria de saber escriure-ho d'una altra manera.

Miquel Barceló, Quaderns d'Àfrica.
Galaxia Gutemberg, Cercle de lectors, 2003.

Debat electoral

2011-11-08T09:37:00.001+01:00

TV

Cabres i folls triomfen a la vida.
Honra i profit estan a la figuera.
Veig dos senyors que, quan l'un té
el barret posat, l'altre l'ha de tenir tret
i que, quan l'un està dret, l'altre s'asseu.
Xerren pels descosits i trobo estrany
que no s'equivoquin.
Error amb error paga.
Ara s'han equivocat!

Joan Brossa, Passat festes (1993-1995).
Edicions 62, 2000.

Marc Vicens, 2011

Aigua i gripaus

2011-11-07T09:34:00.000+01:00

Gripau, cosa esguerrada que fuig d'un cop de peu,
l'horror de tu mateix belluga ta parpella;
els raigs del sol, pels altres són goig i meravella,
per a tu són sagetes de menyspreu.

Al safareig, encara, la vella tafanera
diu astorada tots malvats intents;
que tes mirades àvols, gripau, tenen mengera
potser de bruixeries, potser de gastaments.

Mes ve la nit, que és dolça amb la lletjor. I fins
–entre la son i els somnis que encisen els camins–
ja neix, oh escopinada del diable,
d'una riuada immensa de pobres cors mesquins
una bellesa única, innombrable.

La gent, abans t'hauria matat, perquè els espantes,
mes ara tu conhortes els caminants porucs;
qui sap si arribaries a fet-te bell, quan cantes
tot refiat, ulls clucs.

Sona la teva flauta serena, sense dol;
cau ton despit com una passada desapresa,
i et sents en ton espaume tot ple de gentilesa
com l'herba dins la pluja o el gira-sol al sol.

Josep Carner, A un gripau.
El cor quiet, Edicions 62, 1984.

Teófilo Garrido

2011-11-04T09:51:00.000+01:00

Era casi verano pero estaba muy nublado

y Teófilo Garrido se sentía muy solo

y un poco deprimido.

Más solo que la una, sintió un escalofrío.

Luego tragó saliva, iba como alma en pena

por la calle vacía. ¡Qué vida solitaria! Teófilo Garrido.

Giró por una esquina y llegó hasta la placita.

No sabía porque iba, pero así toda la vida...

Esperando que ocurriera esa cosita

que jamás soñó que ocurriría.

Albert Pla i Pascal Comelade, Teófilo Garrido.

Somiatruites, (2011).

Escolta'l

Dels morts (2)

2011-11-03T10:29:00.000+01:00

Sí, se equivocan los muertos al regresar, y aun así
casi todos lo hacen, no cejan, y pugnan por convertirse
en el lastre de los vivos hasta que éstos se los sacuden
para avanzar.

Javier Marías, Los enamoramientos.

Alfaguara, 2011.

Marc Vicens, 2011

Dels morts

2011-11-02T08:51:00.000+01:00

A la larga, no te engañes, incluso
a la media, todo el mundo acaba por
sacudirse a los muertos, ese es su destino
final, y lo más probable es que ellos
se mostraran conformes con esa medida,
y que, una vez conocida y probada su
condición, no estuvieran tampoco dispuestos
a regresar.

Javier Marías, Los enamoramientos.
Alfaguara, 2011.

Marc Vicens, 2011

La, la, la...

2011-10-28T08:58:00.000+02:00

I am the passenger and I ride and I ride

I ride through the city’s backsides

I see the stars come out of the sky

Yeah, the bright and hollow sky

You know it looks so good tonight

Iggy Pop, The Passenger

Lust for Life, 1977

Escolta'l

Marc Vicens, 2011.

Esperar

2011-10-27T10:22:00.002+02:00

Son extraordinariamente meticulosos

los buitres leonados

en la limpieza de restos

Esperan pacientemente

los cuervos que ahora

reciben el premio a su labor prospectora

Porque todas las piltrafillas

que quedan entre la hierba

la carne pegada al hueso

Aquellas partes de la res

que el pico incisivo del buitre

no puede conquistar

Es el postre, es el premio

del cuervo carnicero

o del alimoche

Félix Rodríguez de la Fuente, El buitre leonado (1a parte).

El hombre y la tierra. TVE, gener de 1977.

Última feina

2011-10-26T08:57:00.000+02:00

–Què passa? –li va dir l'home–. Estic esperant. Esperant
que facis l'última feina.
En sentir això, l'Aomame es va adonar, per fi, que era això,
que vacil·lava: l'home sabia què li estava a punt de fer.
–No has de dubtar –li va dir ell, amb veu reposada–.
No passa res: jo vull el mateix que tu.

Haruki Murakami, 1Q84.
Editorial Empúries, 2011.

Marc Vicens, 2011

Gals

2011-10-25T09:18:00.000+02:00

A Gao, el 1988, encara hi havia llibres de text amb
la frase "Els nostres avantpassats els gals". La francofonia
és una fàbrica d'ignorants. Una francesa em pregunta què
faig aquí: un estudi etnogràfic sobre els costums dels blancs
a Mali, li dic. S'ofereix a ajudar-me i li demano si caga
cada dia, quants cops, i si es neteja amb la mà dreta,
amb paper o no res...

Miquel Barceló, Quaderns d'Àfrica.
Galaxia Gutenberg, Cercle de Lectors, 2004.

Xafem-ho tot!

2011-10-21T09:58:00.000+02:00

Vull ser cantautor,

cantar i ballar.

Vull ser cantautor

i lluitar per un món millor.

Vull ser cantautor,

voltat sempre d´admiradors;

simpàtic i jovial

somriure a la televisió.

Un bon noi, un xic gandul,

la xicota un bon dia el va enviar a pastar.

Un pèl trist, medicat,

escriu versos en un àtic que ha llogat.

Jo vull ser cantautor

i riure-m´en dels creditors,

fer marranades amb tu

a l´estudi de gravació.

Vull ser cantautor

i a tothom estendre la mà;

donarm-e de tot cor

a la causa de la humanitat.

Subtileses

i eufemismes

per no haver d´escriure:

“...a prendre del sac!”

Hores i hores

cercant aquell mot

i al final només em surt:

“xafem-ho tot!”

Jo vull ser cantautor,

cantar i ballar.

Vull ser cantautor

i lluitar per un món millor.

Sempre un ciutadà més

que l´èxit no em pujarà al cap;

però si Cuba no em vol cantar,

m´emprenyo i ho xafaré tot.

Quimi Portet, Xafem-ho tot. Escolta'l

Matem els dimarts i els divendres, 2007

Àlbum Matem els dimarts i els divendres

Quisso Records/ Música Global

TIC-TAC

2011-10-20T11:05:00.000+02:00

L'home viu de l'home. L'espècie
humana és la sola espècie que viu
d'ella mateixa. Molts polítics
i financers són uns salvatges
–però amb vint segles de civilitat–
que nomès van darrera el poder,
talment infants darrera les joguines.
Rebutgen la més mínima molèstia
vinguda per uns altres camins.
Emboliquen la cartera amb la bandera.
(I no parlem dels usurers
de les entintats d'estalvi!)
N'hem vist de tots els colors.
Les espines punxen així que neixen.
No ens vénen de nou les males notícies.
¿Se sap on comença el fil
i allà on acaba?
I mentrestant l'Home està sol,
sense sortida, al peu d'un abisme.

Joan Brossa, Complanta.
Passat festes (1993-1995).

Tinta xinesa sobre paper d'arròs. MarcVicens, 2011

Fruita y flor

2011-10-19T09:17:00.000+02:00

Nunca se le había ocurrido que el cuerpo de
una mujer de cincuenta años, deformado hasta
adquirir dimensiones monstruosas a causa de
los partos y endurecido, embastecido por el trabajo,
pudiera ser un hermoso cuerpo. Pero así era, y
después de todo, ¿por qué no? El sólido y deformado
cuerpo, como un bloque de granito, y la basta piel
enrojecida guardaba la misma relación con el cuerpo
de una muchacha que un fruto con la flor de su árbol.
¿Y por qué va a ser inferior el fruto a la flor?

George Orwell, 1984.
Ediciones Destino, 2001.

L'orgullós

2011-10-18T10:48:00.000+02:00

Dalt de tot de la muntanya,

sol, hi ha un pi de vell brancam;

dalt de tot de la muntanya,

i és més fort que el roquissam,

i menysprea el vent i l'àguila:

sap que ha de morir d'un llamp.

Josep Carner, Cançons de llogarret.

El cor quiet.

Edicions 62, 1984.

Marc Vicens, 2011

Principi i final

2011-10-17T09:31:00.000+02:00

"Quan naixem plorem;
quan morim hauríem de somriure".

Jean Gebser

Ivan Pintor Iranzo, Culturas (La Vanguardia), 5-10-2011.

Pujades i baixades

2011-10-14T08:49:00.000+02:00

What goes on in your mind?

I think that I am falling down.

What goes on in your mind?

I think that I am upside down.

Lady, be good, and do what you should,

You know it’ll work allright.

Lady, be good, do what you should,

You know it’ll be allright.

(...)

Velvet Underground, What goes on. (1969).

Escolta'l.

La Maria

2011-10-13T10:36:00.000+02:00

Durant el regnat del bon rei Herodes viu a l'aspre
poble de Natzaret una dona anomenada Maria,
casada amb un fuster afable, en Josep.
Un matí magnífic de primavera, l'arcàngel Gabriel
visita la dona i li diu: "Déu t'ha concedit la seva gràcia,
Maria; el Senyor és amb tu".
Les paraules de l'alat l'atorrollen. ¿Per què saluda
amb tant de protocol? L'arcàngel parla: "Déu ha decidit
que tindràs un fill; li diràs Jesús".
A la Maria li costa d'entendre què vol dir i per això
l'arcàngel l'hi repeteix: "Cap por, Maria. Déu t'ha
concedit la gràcia d'un fill; li diràs Jesús".
Però la Maria s'hi nega en rodó: "¿Com que no?",
es desconcerta l'arcàngel. La Maria no es fa enrere:
"Ni parlar-ne. No hi estic d'acord. No tindré aquest fill".

Quim Monzó, La sang del mes que ve.

Mil cretins.

Quaderns Crema, 2007.

Marc Vicens, 2011

Grius

2011-10-11T09:36:00.000+02:00

Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M'allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.

Joan Vinyoli, Domini màgic.
Editorial Empúries, 2009.

Limitacions

2011-10-10T10:54:00.000+02:00

"Si quieres llegar a ser alguien, tienes
que ser capaz de mirarte al espejo
y afrontar tus limitaciones
porque siempre hay alguien
que sabe más que tú".

Charles Lloyd
Chema García Martínez, Babelia (El País) 08-10-11.
www.charleslloyd.com

Cors

2011-10-07T08:57:00.000+02:00

Els cors trencats, posa’ls en aigua,

fes que no perdin ni una llàgrima.

Els cors ferits, crema’ls de pressa,

enlaira’n el fum i apaga’n la cendra.

Els cors de pena, deixa’ls estar

cobrir-se de neu fins tornar-se glaç.

Si el meu cor trencat has posat en aigua,

ara en pots beure cada maleïda llàgrima.

Saps que no es pot donar més, ningú podria,

saps que no es pot insistir més del que jo he fet.

Aleshores digue´m: què sóc jo per a tu?

Res

Kitsch, Cors. Escolta'l

Energia

2011-10-06T13:11:00.000+02:00

101.
Idea: en cada uno de nuestros actos hay un desperdicio
de energía, Consideremos un hecho tan simple y cotidiano
como el caminar. Para poner en movimiento nuestra masa
tenemos que emplear una fuerza superior a su peso, pues
de lo contrario quedaríamos inmóviles. De este modo, en
cada paso que damos hay un excedente energético que
queda sin uso y que constituye una dilapidación del esfuerzo
humano. Estudiar la forma de recuperar esta energía sobrante.
Por ejemplo, colocar en los zapatos de los caminantes
–que son miles de millones al día– pilas o acumuladores.
Y que los sabios se rompan luego la cabeza pensando
en la etapa siguiente del proceso.

Julio Ramón Ribeyro, Prosas apátridas.
Seix Barral, 2007.

Marc Vicens, 2011

Multicapes

2011-10-05T09:04:00.000+02:00

Per a un dissenyador, és fàcil perdre's
en les increïbles, interminables possibilitats
de l'ordinador. Com que pot fer tant, sovint
ens sentim desconcertats en el moment de triar,
i existeix el perill de tirar pel camí fàcil i fer
el més còmode, i en conseqüència acabar a la
babalà amb un look multicapes desenvolupat amb
Photoshop. El músic electrònic Brian Eno va
reconèixer en una entrevista que la guitarra
elèctrica es va convertir en l'instrument musical
dominant del segle XX perquè és un instrument
estúpid que pot fer molt poca cosa, i per tant
empenyia els músics a arribar als límits de les
seves possibilitats.

Stefan Sagmeister, Disseny gràfic: comunicar entre sorolls.
Astrid Stavro / Pablo Martín.
Culturas (La Vanguardia) 28-09-2011.

Marc Vicens, 2011.

Tall

2011-10-04T09:01:00.000+02:00

El Toni entra a classe corrents, amb els ulls esverats
i un tall al coll. És un tall profund i ample,
del qual vessa sang, més que vermella, d'un granat
brillant. A simple vista i sense la verificació oportuna
un hom diria que, com que la carn s'ha obert, el trau
–que, al principi, devia ser una línia mil·limètrica– té
ara una amplada de dos o tres centímetres. La llargada
podríem situar-la en vint o vint-i-cinc, ja que comença
sota l'orella esquerra, baixa pel coll i acaba a l'altura
del pit, una mica més a la dreta de l'estèrnum.
–M'han tallat amb una ampolla trencada.
La sang li regalima pel coll i li taca la camisa blanca
de l'uniforme. També té el coll de l'americana xop
de sang.
–A veure. ¿Aquestes són maneres d'entrar a classe, Toni?
(...)

Quim Monzó, Un tall.
Mil cretins.
Quaderns Crema, 2007.

Marc Vicens, 2011

Entretenir

2011-10-03T09:24:00.001+02:00

– Pare, aquest no és el moment de fer servir la paraula “seny”. Si et plau,

mira d’entendre que un poema homèric es canta acompanyat de la lira

i que, per tant, està pensat per entretenir, ni més ni menys. L’ensenyament

moral o històric és tota una altra cosa, que proporcionen els sacerdots

i els vells consellers als joves que s’agrupen al seu voltant, al vespre,

després de l’esport del dia. En tals ocasions, la lira calla; no s’observa

el silenci religiós; els joves fan preguntes racionals i se’ls contesta racionalment.

Robert Graves, La filla d’Homer.

Traducció d’Isabel Turull

Editorial Edhasa, 1988.

Tinta xinesa. Marc Vicens, 2011.

Eren avions

2011-09-30T09:25:00.000+02:00

Veo tu casa desde mi balcón

chimeneas y tu ropa al sol

aviones plateados rozando los tejados

vestido y en la cama vigilo tu ventana

(...)

El último de la fila, Aviones plateados.

Nuevas Mezclas (1987). Escolta-la

Vermell

2011-09-29T09:10:00.000+02:00

Trabajaréis algún tiempo, os detendrán, confesaréis
y luego os matarán. Ésos serán los únicos resultados
que podréis ver. No hay posibilidad de que se produzca
ningún cambio perceptible durante vuestras vidas.
Nosotros somos los muertos.

George Orwell, 1984.

Ediciones Destino, 2003.

Marc Vicens, 2011

Febre

2011-09-28T10:41:00.000+02:00

Seria agradable emborratxar-se:
infidel a la llengua i les mans,
renunciant als límits
per l'heroic gin.
Anar pet
és l'expressió que em ve a la ment:
insensible,
ni freda ni calenta,
sense cap ni peus.
Emborratxar-se és intimar amb un boig.
Ho provaré aviat.

Anne Sexton, Carta escrita en una gragelada de gener.
Traducció de Lluís Calvo.
Revista Reduccions 89/90, Eumo Editorial, 2008.

Marc Vicens, 2011

Humanitatis

2011-09-27T09:49:00.000+02:00

Els studia humanitatis han tardat molt temps a morir,
però arà, al final del segon mil·leni de la nostra era,
ja són ben bé al llit de mort. Aquesta mort serà molt
més amarga, diria, perquè l'ha provocat el monstre
que aquest mateixos estudis van entronitzar com a
principi animador de l'univers: el monstre de la raó,
la raó mecànica.

J.M. Coetzee, Elizabeth Costello.
Traducció d'Albert Nolla.
Editorial Empúries, 2004.

Fum

2011-09-26T09:05:00.000+02:00

"Siempre he dicho que los cuadros generan ideas y no que
las ideas generan pinturas, es decir, intento conseguir que las obras
generen pensamiento. Es como cuando se hace el amor en las películas,
que se fuma antes y después pero no durante. Igual en pintura y el arte.
Hay que pensar antes y después pero no durante el momento de la creación,
porque a veces el pensamiento paraliza".

Miquel Barceló, Entrevista de Rocío García.
El País, 21/09/2011.

Tinta xinesa sobre paper d'arròs. Marc Vicens, 2011.

Tornem-hi

2011-09-23T09:17:00.000+02:00

Un altre divendres i encara no t’ho he dit,

una altra setmana amb el cor encongit.

Si reunís el valor per dir-te el que no goso,

si almenys m’atrevís a fer-t’ho saber,

no hauria de pensar en tu mai més,

no em caldria fer-ho cada dia,

cada dia més.

Mishima, Un altre divendres. Escolta'l

Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa, 2005.

Guirigall

2011-09-22T10:57:00.001+02:00

Però el camí va ser bonic de viure.

Amb el bullici i els anants i vinents

de la ciutat, on tothom sembla lliure

dins la quadrícula que fan establiments,

corts, tendes, cases, treballs, labors i horaris.

Quina delícia veure’s dintre el borboll

com un de més, saludar els operaris,

creuar corrents quan s’acosta el trontoll

d’un carro ple i fer una rialleta

d’algun babau que clama que és profeta,

o fregar el cap d’algun petit brivall

que, d’amagat, furtava alguna peça

de fruita dolça, o entrar al comerç quan vessa

de l’afluència... ser part del guirigall!

Josep Pedrals, Però el camí va ser bonic de viure

http://www.viulapoesia.com

Marc Vicens, 2011.

Socialisme

2011-09-21T08:50:00.000+02:00

Sea o no filosofía –Godard carece de sistema–,
es pensamiento fuerte, bajo una forma sensible.
JLG: "Un socialismo consistiría en que las personas
llegasen a entenderse a partir de lo que han visto.
Debe haber momentos de socialismo en el amor,
cuando dos cuerpos entre sí no necesitan las
palabras".

Gonzalo de Lucas, Pensar con las manos.
Culturas (La Vanguardia), 1/12/ 2010.

Tinta xinesa sobre paper d'arròs, Marc Vicens 2011.

Sentit comú

2011-09-20T09:41:00.000+02:00

En arribar a casa, Deborah hi va trobar el seu marit al
costat del foc. De mala gana tenia cura del foc, de la cassola
i del cullerot de fusta. El seu sentit comú s'orientava a les simples
coses terranals i no s'avenia amb miracles en l'esfera dels poders.
Es reia de la fe de la seva dona en el rabí. La seva pietat humil
no necessitava cap potència mitjancera entre Déu i els homes.

Joseph Roth, Job (Novel·la d'un home senzill).
Traducció de Judith Vilar.
Edicions 62, 1993.

Tinta xinesa sobre paper d'arròs. Marc Vicens, 2011.

La ciutat

2011-09-19T09:53:00.000+02:00

Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixien.
Plena de veus que m'han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d'on he vist créixer
les piles de sols i pluges que se m'han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.

Gabriel Ferrater, La ciutat.
Les dones i els dies.
Edicions 62, 1989.

Marc Vicens, 2011.

A vegades

2011-09-16T09:03:00.000+02:00

A little girl above the fireplace

In the air, flying motionless

Ring the bell so, she could keep flying

This is me completely me

Blonde Readhead, Here sometimes. Escolta'l

23, (2010).

A ratlla

2011-09-15T09:43:00.002+02:00

Se regían por normas ancestrales. Nacían, crecían en el arroyo,

empezaban a trabajar a los doce años, pasaban por un breve período

de belleza y deseo sexual, se casaban a los veinte años, empezaban

a envejecer a los treinta y se morían casi todos ellos hacia los sesenta años.

El duro trabajo físico, el cuidado del hogar y de los hijos, las mezquinas

peleas entre vecinos, el cine, el fútbol, la cerveza y sobre todo,

el juego, llenaban su horizonte mental.

No era difícil mantenerlos a raya.

George Orwell, 1984.

Ediciones Destino, 2003.

Marc Vicens, 2011

L'estiu

2011-09-14T10:02:00.001+02:00

Alta fúria del groc
i dels vermells encesos,
immòbils, mentre el blau, glapint,
s'atansa i es retira, gos
assedegat amb escuma a la boca,
sense ensenyar encara la llosca
mirada de tauró.

Posem-nos a recer
de les ires del sol;
jo sé la balma
que tot ho manté sempre protegit.

No ens lliurem als excessos estivals,
vells golafres de vida. Escolta la remor
del mar entre les roques. Sent la nit,
la quietud del món. Tot averany acaba
quan neix la llum. És aleshores
que ens hem d'anar a banyar.

La vida,
poc més que això:
cent braces vora el cable
fins a la boia i fer llavors el mort,
sense mai més poder tornar a la platja.

Joan Vinyoli, Domini màgic.
Editorial Empúries, 2009.

Tinta xinesa sobre paper d’arròs. Marc Vicens, 2011

GH (2)

2011-09-13T08:46:00.000+02:00

Y Julia se extendió sobre este asunto. Ella lo refería
todo a su propia sexualdidad. A diferencia de Winston,
entendía perfectamente lo que el Partido se proponía con
su puritanismo sexual. Lo más importante era que la represión
sexual conducía a la histeria, lo cual era deseable ya que se
podía transformar en una fiebre guerrera y en adoración del
líder. Ella lo explicaba así: "Cuando haces el amor gastas
energías y después te sientes feliz y no te importa nada. No
pueden soportarlo que te sientas así. Quieren que estés a
punto de estallar de energía todo el tiempo. Todas estas marchas
arriba y abajo vitoreando y agitando banderas no es más que
sexo agriado. Si eres feliz dentro de ti mismo, ¿porqué te ibas
a excitar por el Gran Hermano y el Plan Trienal y los Dos
Minutos de Odio y todo el resto de su porquería?".

George Orwell, 1984.

Ediciones Destino, 2003.

Marc Vicens, 2011

GH

2011-09-12T09:28:00.000+02:00

–La destrucción de las palabras es algo de gran hermosura.
Por supuesto, las principales víctimas son los verbos y los
adjetivos, pero también hay centenares de nombres de
los que puede uno prescindir. No se trata sólo de los sinónimos.
También los antónimos. En realidad ¿qué justificación tiene el
empleo de una palabra sólo porque sea lo contrario de otra?
Toda palabra contiene en sí misma su contraria. Por ejemplo,
tenemos "bueno". Si tienes una palabra como "bueno" ¿que
necesidad hay de la contraria, "malo"? Nobueno sirve exactamente
igual, mejor todavía, porque es la palabra exactamente contraria
a "bueno" y la otra no.

George Orwell, 1984.
Ediciones Destino, 2003.

Marc Vicens, 2011

Manta i carretera

2011-09-09T12:08:00.000+02:00

Hola ratolí, suau i petit;

sóc el teu cantant preferit.

Jo em moro per tu i tu et mors per mi

i pel meu vers atrevit.

El meu hamster va anar a Cuba… i què?

doncs jo m’en vaig a Marraqueix.

Si hi ha una dona que té mal de cap,

proveu de fer-li menjar peix.

Ai, ai! Manta i carretera;

fer el tomàquet pel món sencer.

Ai, ai! Carretera i manta

i una noia que vol dir-se Odette.

Ai, ai! Manta i carretera,

carquinyolis, pets de monja i mel.

Ai, ai! Carretera i manta

i els teus llavis de pur caramel.

Sóc llatí com ho era en Ciceró,

criat al món del canaló.

Mòc els malucs amb gràcia i distinció

però de cert no sé els malucs què són.

Tu ja saps que jo t’estimaré

ben bé fins l’últim combregar

i si el meu hamster va anar Cuba… què?

Doncs jo m’en vaig a Sabadell.

Ai, ai! Manta i carretera;

fer el tomàquet pel món sencer.

Ai, ai! Carretera i manta

el meu somni és que em diguin Josep.

Ai, ai! Tot un món per fer-hi el préssec;

carquinyolis, pets de monja i mel.

Ai, ai! Carretera i manta

i els teus llavis de pur caramel.-

Quimi Portet, El meu hamster va anar a Cuba. Escolta'l

La terra és plana.

Barroc

2011-09-08T09:29:00.000+02:00

142.
La ostentación literaria de muchos escritores latinoamericanos.
Su complejo de proceder de zonas periféricas, subdesarrolladas,
y su temor a que los tomen por incultos. La voluntad demostrativa
de sus obras, huachafísimas. Probar que también pueden englobar
toda la cultura –¿qué cultura?– !Como si sólo existiera una cultura!–
y expresarla en una hoja enciclopédica que resuma veinte siglos
de historia. Aspecto nuevo rico de sus obras: palacetes heteróclitos,
monstruosos, recargados, como el atuendo que el inmigrante africano
o el arrabalero parisién luce los domingos para pasearse por los grandes
bulevares. Su propio brillo los desluce.

Julio Ramón Ribeyro. Prosas apátridas.
Editorial Seix Barral, 2007.

Marc Vicens, 2011

Sexboom

2011-09-07T08:53:00.002+02:00

–Sí, sí tenen raó –va respondre–. La passió sexual
és un mal temible que cal combatre i no encoratjar
com es fa entre nosaltres. La paraula de l'Evangeli,
segons la qual aquell qui ha mirat un dona amb desig
ja ha comès adulteri, es refereix no sols a la dona d'altri,
sinó precisament i sobretot la dona pròpia.

Lleó Tolstoi, La sonata a Kreutzer.
Traducció d'Olga Savarin i Marçal Pineda.
Edicions La Magrana, 1985.

Marc Vicens, 2011.