Como dibujo, el dibujo que tengo enfrente de mi mesa
no tiene nada de extraordinario. Pero funciona conforme
a las mismas esperanzas y principios que han llevado a la
humanidad a dibujar durante miles de años. Funciona porque
de ser un lugar de partida se ha convertido en un lugar
de llegada.
Cada día vuelve un poco más de la vida de mi padre al
dibujo que tengo frente de mí.
John Berger, Sobre el dibujo.
Traducció de Pilar Vázquez.
Editorial Gustavo Gili, 2012.
–Tota sa Medicina –solia dir– és bruixeria. Si fos una ciència, es metge podria tractar es clients a distància, com un enginyer construeix un pont sense moure's des despatx, aplicant unes regles exactes. Hi hauria píndoles p'es mal de cap, altres per sa tos, etc. Resulta, però, que no existeix una casta sola de mal de cap, sinó moltes, segons sa malaltia de què es tracta, i que existeixen tantes malalties com persones. Es metge, davant cada cas, ha d'endevinar". ¿No has sentir dir "aquest metge m'ha endevinat"?
Llorenç Villalonga, Bearn o La sala de les nines. Edicions 62, 2001.
Una lucecita empezaba a parpadear en su horizonte mental. No era tan viejo: treinta y dos años. Se podía decir que su temperamento estaba a punto de madurar. Había tantas impresiones y tantos estados de ánimo que quería expresar en verso. Los sentía en su interior. Trató de sopesar su alma para saber si era un alma de poeta. La nota dominante de su temperamento, pensó, era la melancolía atemperada por la fe, la resignación y una alegría sencilla. Si pudiera expresar esto en un libro quizá la gente le hiciera caso.
James Joyce, Dublineses. Traducció de Guillermo Cabrera-Infante Alianza Editorial, 1993.
Perquè sent tan a prop bolquer i mortalla, l'home no cessa d'inventar poders contra la por sinistra de la tenalla. Visquem, puix que som vius, dols i plaers.
Joan Vinyoli, Passeig d'aniversari (fragment). Editorial Empúries, 2001.
La bellesa és una força tràgica. El paganisme pretén que és l'alegria de la vida. Per a mi representà la tristesa. Llorenç Villalonga, Bearn o La sala de les nines. Edicions 62, 2001.
El "mens sana in corpore sano" és una bona màxima per als homes lliures, però no per a qui ha fet vot de castedat. No manquen autors ascètics que aconsellen el cansament muscular a la fi de fer fugir els mals pensaments de la carn. Això no és exacte per a totes les naturaleses. Durant anys m'he dedicat intensament a la caça, escalant muntanyes sense cap resultat, sinó més bé al contrari. M'atrevesc a dir que l'exercici és el principal enemic de la castedat, ja que, lluny d'adormir-les, excita les funcions vitals.
– I un ferrocarril, quan camina, no s'atura per ningú. – És a dir, que si un veu un paisatge que li agrada i vol caminar un moment, o berenar devora una font... –No ho pot fer. No veu que podria disgustar ets altres viatgers? –Doncs s'ha de fer el gust d'ets altres en lloc de fer es propi. –Exactament. Això és el socialisme. Com veu, no es tracta sols d'una teoria política, sinó d'una imposició tècnica. Es progrés condueix en es socialisme, volgueu o no.
Pensava sens dubte que totes les dones s'assemblen un poc. "I què és el que no s'assembla, Joan?" m'ha dit mil vegades. Sempre descobria analogies entre les coses i quan no les trobava directament les trobava per contrast. Llorenç Villalonga, Bearn o La sala de les nines. Edicions 62, 2002.