(...)
–Mentre vostè parlava, jo pensava –diu la Shirley, més reflexiva–, no conec els seus llibres, em sap greu dir-ho, però vosté com a escriptor, com la mena d’escriptor oral que ha descrit, el llibre imprès potser no és el mitjà adequat. ¿Ha pensat mai a compondre directament sobre una cinta? Per què ha de passar per la lletra impresa? ¿Per què, fins i tot, ha de passar per l’escriptura? Expliqui el relat directament a qui l’escolta.
–Quina idea més enginyosa! –diu l’Emmanuel–. No resoldrà tots els problemes dels escriptors africans, però val la pena pensar-hi.
–¿Per què no resoldrà els problemes?
–Perquè em temo que els africans no es conformaran seient en silenci per escoltar un disc que gira en una maquineta. Seria massa semblant a la idolatria. Els africans necessiten la presència viva, la veu viva.
La veu viva. Hi ha un silenci mentre els tres s’imaginen què vol dir la veu viva.
(...)
J.M. Coetzee, Elisabeth Costello.
Traducció Albert Nolla.
Editorial Empúries, 2004.
