Oda a Francesc Pujols
Al soterrani de la plaça
transcorre un riu de pensament,
petroli i algues transparents,
somnis tancats en una carabassa.
Animals penjats de fils d’argent,
titelles de paper d’estrassa.
Capa freàtica en flor,
ella és la màquina del temps
on s’hi reposa a foc somort
veritat i ciència i aliment.
Un déu que no mira ni escolta.
Un àngel nascut d’una pedra.
Gira que gira el món, mes sempre la veritat desperta del seu son.
Francesc Pujols ens surt del cau després d’anys d’ostracisme blau
en un moment d’inspiració donà un respir a la nació.
Il·luminats mig avorrits,
divagadors de l’esperit,
nostre moment és arribat
i arreu se sent ferum d’esclat.
I és que a la Torre de les Hores
hi ha un paio que no toca vores.
Gira que gira el món, mes sempre la veritat desperta del seu son.
Francesc Pujols ens surt del cau després d’anys d’ostracisme blau
en un moment d’inspiració donà un respir a la nació.
Roger Mas. Mística domèstica, (2006).
