dilluns, 6 de juny de 2011

El venciment

Cada any, quan arribaven els darrers dies de gener, 
la mare començava a patir i, com que no hi ha res que 
s’encomani tant com el patiment, jo patia amb ella. 
Aquella angoixa omplia la casa -més freda que mai- i feia 
que les finestres no tanquessin bé i que jo tingués mal 
de ventre tot el dia i malsons tota la nit.
Arribava el dia més important de l’any. Aquell dia que 
després de rentar-nos i de vestir-nos amb la millor roba que teníem, 
que no era gaire cosa, anàvem caminant fins a Vil·la Clàudia. 
Era mitja hora ben bona per camins que sortien de Cardedeu 
i que quasi arribaven a Ca l’Esmàndia. Abans, trencàvem per 
aquell passeig de plàtans i entràvem a la finca per un camí de graveta. 
La minyona, que ens esperava a l’escala, obria una porta 
pesadíssima de ferro i vidre i ens feia esperar al rebedor. 
Ni pensaments de seure en cap de les cadires o sofàs 
que hi havia. Mai.
La senyora Josefina Dalmau de Sagnier ens rebia en un 
despatx enorme i, allà sí, ens feia un gest perquè ens asseguéssim.



Francesc Serés, Time Out Cultura (28).
Maig, 2011.
Il·lustració: Marc Vicens