Cada any, quan arribaven els darrers dies de gener,
la mare començava a patir i, com que no hi ha res que
s’encomani tant com el patiment, jo patia amb ella.
Aquella angoixa omplia la casa -més freda que mai- i feia
que les finestres no tanquessin bé i que jo tingués mal
de ventre tot el dia i malsons tota la nit.
Arribava el dia més important de l’any. Aquell dia que
després de rentar-nos i de vestir-nos amb la millor roba que teníem,
que no era gaire cosa, anàvem caminant fins a Vil·la Clàudia.
Era mitja hora ben bona per camins que sortien de Cardedeu
i que quasi arribaven a Ca l’Esmàndia. Abans, trencàvem per
aquell passeig de plàtans i entràvem a la finca per un camí de graveta.
La minyona, que ens esperava a l’escala, obria una porta
pesadíssima de ferro i vidre i ens feia esperar al rebedor.
Ni pensaments de seure en cap de les cadires o sofàs
que hi havia. Mai.
La senyora Josefina Dalmau de Sagnier ens rebia en un
despatx enorme i, allà sí, ens feia un gest perquè ens asseguéssim.
Francesc Serés, Time Out Cultura (28).
Maig, 2011.