dilluns, 28 de novembre de 2011

La castanyera

És, doncs, així que neixen els poemes?
La castanyera torra les castanyes,
que espeteguen obrint-se,
                             i heus-els, ah, tot d'una,
vermells i grocs: un home que s'allunya
pel camí del barranc d'on ja no es torna més,
amb l'escopeta i la canana, buit
el sarró, tristos els ulls.
                                  En un tombant,
la casa sola amb la bombeta groga,
bruta, apagant-se, i un batec somort,
intermitent de porta, teranyines
pertot, la màrfega esventrada. Sents udols?
La nit va fent-se ella mateix espessa,
ja, negre, el bosc exclou tota possible
sortida del barranc. Ara tinc por
d'embrollar-m'hi del tot fins a desaparèixer.

Joan Vinyoli, Domini màgic.
Editorial Empúries, 2009.