No s’acabaven mai. Tràgics sempre, com enormes assassinats de sol.
Un xou descomunal. Només que era molta admiració per a un
sol home. El cel durant una hora fatxendejava tot esquitxat d’un cap a l’altre
de l’escarlata al deliri, i després el verd esclatava al bell mig dels arbres
i pujava de terra en reguerols tremolos fins a les primeres estrelles.
Després d’això, el gris recuperava tot l’horitzó i a continuació el vermell
un altre cop, però, això sí, fatigat el vermell, i no per gaire temps.
La cosa acabava així. Tots els colors tornaven a caure en esquinçalls,
tronats sobre la selva com oripells després de la centèsima funció.
Cada dia a les sis de la tarda passava exactament això.»
Louis-Ferdinand Céline [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961),
Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932],
traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa,
2011, pp. 174-175. (labutxaca)
Prosta text: JFerrerC "El sentit de la paraula"
Dibuix: Marc Vicens (acríl·lic sobre tela), 2008.
