divendres, 13 d’abril de 2012

Tornar a començar

Quan d’un cel blau del nord somriguin
núvols blancs i bufi el vent,
i els teus pulmons s’inflin com veles,
i el sol t’escupi raigs al front.

Quan els pit-rojos i les caderneres, 
els gaigs, les garces i els mussols
refilin a l’uníson una melodia
que tens al cor, potser comencis
a sospitar.

(I tothom sap que la sospita és la primera forma de la fè que existeix)

Quan recuperis tots els fragments
d’aquest naufragi que és la memòria,
d’aquests parracs ja no en direm corbates,
d’aquesta espelma ja no en direm llum.

Quan de la fosca nit salvatge
l’udol dels llops, convocant la lluna,
recorri en calfreds els petits cossos
dels vostres fills, és que tot
torna a començar.

Potser tu mai has tingut un amic imaginari.
Potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda.
Potser tu mai t’has sentit fill d’un pare desconegut.

Mishima, Tot torna a començar. 
Ordre i aventura, 2010.