«Efectivament, Lisaveta Ivànovna era una criatura dissortada.
Amarg és el pa d’altri, diu Dante, i feixugues les escales d’una casa
estranya, i qui pot conèixer millor l’amargor de la dependència
que la pobra pupil·la d’una vella dama noble! Per descomptat,
la comtessa *** no era pas una mala ànima; però era capriciosa,
com a dona consentida per la societat, avara i imbuïda de fred egoisme,
com tota la gent gran que ha exhaurit l’estima al seu temps i és aliena
al present. Participava en totes les vanitats del gran món, assistia als balls,
on seia en un racó, amb la cara pintada i vestida a la moda antiga, com un
monstruós ornament imprescindible del saló; els convidats, en arribar, se li
acostaven amb profundes reverències, com qui acompleix un ritual, i després
ja ningú no s’ocupava d’ella. Rebia a casa seva la ciutat sencera, observava
una rigorosa etiqueta i no reconeixia ningú. Els seus nombrosos servents,
que s’engreixaven i encanudien a la seva avantcambra i a les estances
de les donzelles, feien el que volien i plomaven, a qui podia més,
la vella moribunda.»
Aleksandr Puixkin (1799-1837), Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin.
 |
| Marc Vicens, 2012. |