dijous, 17 de maig de 2012

La dama de piques


«Efectivament, Lisaveta Ivànovna era una criatura dissortada. 
Amarg és el pa d’altri, diu Dante, i feixugues les escales d’una casa 
estranya, i qui pot conèixer millor l’amargor de la dependència 
que la pobra pupil·la d’una vella dama noble! Per descomptat, 
la comtessa *** no era pas una mala ànima; però era capriciosa, 
com a dona consentida per la societat, avara i imbuïda de fred egoisme, 
com tota la gent gran que ha exhaurit l’estima al seu temps i és aliena 
al present. Participava en totes les vanitats del gran món, assistia als balls, 
on seia en un racó, amb la cara pintada i vestida a la moda antiga, com un 
monstruós ornament imprescindible del saló; els convidats, en arribar, se li 
acostaven amb profundes reverències, com qui acompleix un ritual, i després 
ja ningú no s’ocupava d’ella. Rebia a casa seva la ciutat sencera, observava 
una rigorosa etiqueta i no reconeixia ningú. Els seus nombrosos servents, 
que s’engreixaven i encanudien a la seva avantcambra i a les estances 
de les donzelles, feien el que volien i plomaven, a qui podia més, 
la vella moribunda.»

Aleksandr Puixkin (1799-1837), Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin. 
La dama de piques.


From: JFerrerC, El sentit de la paraula

Marc Vicens, 2012.