Sonet II
Quan t’hagin assetjat quaranta hiverns el front
i hagin fet solcs al camp de la teva bellesa,
la teva joventut, que ara és l’orgull del món,
serà un vestit emparracat sense finesa.
Després, quan et preguntin pels teus encants passats,
per tot aquell tresor dels dies de puixança,
respondre que reposen als teus ulls enfonsats
seria una vergonya i una vana alabança.
Tindries més lloances, si usessis la bellesa;
podries dir :«Aquest fill meu angelical
compensarà el balanç dels anys de maduresa»;
i així demostraries que ell és el teu igual.
Això seria com tornar-te nou, sent vell,
sentint com se t’escalfa la sang sota la pell.
William Shakespeare (from Sali)
 |
| Corb. Acríl·lic sobre paper, Marc Vicens 2012. |