Hi ha pocs plaers tan excelsos com contemplar una etapa del Tour de França
des del sofà de casa. No descobreixo res si dic que el mes de juliol hi ha
una gran quantitat de ciutadans que es dediquen al noble esport d’observar
com l’esport és cosa dels altres. S’aprenen de memòria noms que fins
aleshores desconeixien, visiten muntanyes mai vistes i es converteixen, amb
el pas dels dies, en veritables especialistes de la carretera, sense comptar
amb el bagatge cultural que proporciona un passeig estiuenc per aquest gran
país de rius, castells i pastís Ricard.
Ara, el paroxisme d’aquest excés mòrbid, que ho és, similar a una malaltia,
arriba cada quatre anys, amb les competicions olímpiques. El virus del sofà
penetra a la sang i s’escampa per tot el cos, que ja s’havia entrenat amb
les llargues migdiades de la ruta francesa. Ens deixem anar i esdevenim
experts en halterofília i coneixem el misteri de l’arc tensat i ens
embadalim davant els reflexos de l’aigua en llargues sessions de natació.
Admirem els cossos atlètics, ens enamorem de la constància que ha modelat un
tors clàssic, i aprenem a diferenciar les espatlles d’una nedadora del
múscul cisellat d’una gimnasta. I, d’aquesta manera, a poc a poc, passen els
dies i s’afebleixen els sentits. I ens avorrim una mica menys, obsedits a
creure’ns que la nostra vida no té sentit si ens perdem la final de tir de
precisió amb carrabina d’aire.
Josep M. Fonalleras, El Periódico (2-08-2012).
 |
| Marc Vicens, 2012 |