Ara que setembre ja s'acaba
i tornen aquells àsters estimats
–flors menudes, blavisses, ullets d'or–,
tot pren un to menor
sota la llum esbiaixada i tendra.
Al cel, boirines, tels manyacs,
damunt del blau distant
i fins i tot irònic. La pena
–els amics que no hi són,
les escretlles del cervell,
la feblesa del múscul,
nits d'insomni i terror,
el mal del món que s'escampa–
també fa companyia. Potser
ja no queda res més.
I aquesta melangia beneïda.
Narcís Comadira, Lent.
Edicions 62, 2012.
 |
| Marc Vicens, 2012. |