Dormim malgrat el so de la campana.
Passen els cotxes i passa la gent
per entre el so de la campana.
Xerrem, mengem, ens estimem
dessota el so de les campanes.
I ve després un moment únic de silenci
i ve que just llavors sonen els quarts
i, sí, llavors ens preguntem
per l'hora i per si sempre sona,
la campana, si toca així
sempre les hores, cada quart.
I tornem a menjar, a xerrar, a dormir,
a anar de pressa amb cotxe
al ritme de l'oblit i la campana.
Jaume Subirana, Una pedra sura.
Edicions 62, 2011.
 |
| Marc Vicens, 2012. |