dimarts, 16 de juliol de 2013

Com una princesa


Me’n recordo dels seus dits torts i forts.
Me’n recordo dels seus llavis sempre vermells.
Me’n recordo de la seva pell fina i arrugada. Diria que fa quaranta anys que sempre ha fet la mateixa cara.
Me’n recordo del dia que feia canalons. De com cargolava els canalons.
Me’n recordo de l’olor del seu rebost.
Me’n recordo de les nits que dormíem junts, a l’estiu.
Me’n recordo d’anar cada estiu a comprar al mercat de Banyoles, els dimecres. Després sempre feia arròs per dinar.
Me’n recordo que li importava ben poc el futbol, gens diria.
Me’n recordo de les seves bates i els seus davantals.
Me’n recordo de quan arribava contenta de les seves excursions de l’Inserso. Li era igual on la portessin, no es queixava mai, mai. El menjar? tot molt bo, aquell lloc molt bonic, el xofer de l’autocar molt simpàtic. –Mira nen, ens han regalat una ampolla d’oli!
Me’n recordo de com fregava el terra de casa seva, de genolls.
Me’n recordo d’acompanyar-la a una fàbrica tèxtil a portar un feix de jerseis que havia cosit a mà. Era economia submergida. Era totalment il·legal. Era feina.
Me’n recordo de la seva veu quan entrava a casa i deia: –Cap on sou? (Allargava molt el sooooooou.)
Me’n recordo de quan despenjava el telèfon i deia amb una veu prima i dolça: –Digui!
Me’n recordo de la seva lletra, quasi bé gòtica, recargolada.
Me’n recordo quan matava conills i plomava pollastres.
Me’n recordo que deia “sóc ocell de bosc, jo, i ocell de bosc no pot estar mai engabiat”.
Me’n recordo de quan deia la paraula “fòtil”. Es referia a qualsevol cosa que anés endollada: rentadora, televisor, torradora, planxa...
Me’n recordo de la seva última frase, ahir a la tarda a l’hospital. –Nen, em tracten com una princesa, tot molt bé.

En memòria de la meva àvia "Ita", Carme Giró Marcó.