L'oprobi llançat sobre aquesta apoteosi de la sensació es veu clar
en la lletjor de les paraules que fem servir per parlar-ne. "Pelar-se-la"
posa malalt dels nervis, "cascar-se-la" és imbècil, "acariciar-se" és ridícul,
"masturbar-se" és fastigós (hi ha no sé què d'esponjós en aquest verb, fins
i tot en llatí), "tocar-se" no vol dir res. "Que t'has tocat?", et pregunta
el confessor. Esclar! Com vol que em renti si no? Ho hem debatut llargament
amb l'Etienne i els companys. Jo crec que he trobat l'expressió justa:
Fer-se càrrec d'un mateix. D'ara endavant quan un adult em recomani
que em faci càrrec de mi mateix, l'hi podré prometre sense arriscar-me
a dir cap mentida.
Daniel Pennac, Diari d'un cos.
Editorial Empúries, 2012.
 |
| Marc Vicens, 2014. |