perquè, seguint un impuls íntim que no he entès mai, m'he resistit
sempre al poder del temps i m'he exclòs de l'anomenada actualitat,
ara penso que amb l'esperança, va dir l'Austerlitz, que el temps no
passés, que no hagués passat, que li pogués córrer al darrere, que
tot fos com era abans o, més ben dit, que tots els moments haguessin
coexistit simultàniament, o sigui, que res del que ens explica la història
fos veritat, que els fets ocorreguts no s'haguessin esdevingut encara,
sinó que s'acomplissin just quan hi pensem, tot i que és evident que
això brindaria una perspectiva desoladora de misèries perpètues i de
penes sense fi.
W. G. Sebald, Austerlitz.
Edicions 62, 2003.
 |
| Marc Vicens, 2015. |