ÈGLOGA
Queia un ruixim de lluna clara
que enlluentia l’atzavara;
jo em passejava vora el riu,
entre mi mateix tot pensiu.
Cada casal, ben cluc, dormia.
¿Per a qui mai defalliria
la primavera, mig planent
de tant de dolç decandiment,
si la nit era despoblada?
De sobte, en una recolzada,
veig com tremola un cos tot blanc
i ho mira algú sobre el barranc.
Infla l’oreig, infla i encisa
d’una donzella la camisa
penjada entremig d’uns clavells
i una gran marialluïsa.
I al tros quiet, d’amor en frisa
en son capell i penjarells
un espantall per als ocells.
Josep Carner
 |
| Marc Vicens, 2015. |