Alta, minsa, en gran dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
capalçant, balançant la randa i el fistó;
amb sa cama d'estàtua, noble i àgil camina.
Jo bevia, crispat com un extravagant,
dins el seu ull, cel lívid que el torb va congriant,
amb el plaer que mata, la dolçor que fascina.
Un llamp... ¡després la nit! –Fugitiva beutat
que em retorna a la vida tot d'una amb la mirada,
¿mai més no et podré veure sinó en l'eternitat?
¿On? !Molt lluny!, ¡massa tard!, ¡o mai més tal vegada!
Car jo ignoro allà on fuges, tu d'on vaig no en saps re,
oh tu que hauria amat, ¡oh tu que ho vas saber!
Charles Baudelaire, Les flors del mal.
Versió de Xavier Benguerel.
Editorial Edhasa, 1990.
 |
| Marc Vicens, 2014. |