la seva veu a l'orella, la veu d'aquella vegada que m'havia dit:
"Per què ho fas? Si és inútil." Un dia, però, em va passar una
cosa. Havent llegit per casualitat en un dels quaderns stendhalians
aquestes paraules aïllades: All lost, nothing lost, de cop, com per
miracle, m'havia sentit lliure, guarit. Vaig agafar una postal, hi vaig
escriure la renglera de Stendhal i després la hi vaig enviar, a
Micòl, amb això i res més, ni tant sols la firma, i que en pensés
el que volgués. Tot perdut, res perdut. Quina gran veritat!
-em deia-. I respirava.
Giorgio Bassani, El jardí dels Finzi-Contini.
Traducció de Carme Serrallonga.
Editorial Proa, 2006.
