que mai no em dirà amb franquesa... S'estima més que m'escarrassi, veure
sí els copso... Durant el dia em deixa traces, vestigis vagues... Jo m'hi aplico
de bona gana, i sovint els aprehenc... El guardó és instantani. Ara: sempre amb
l'ànsia, ja que no puc errar-me més enllà de tres vegades. Fóra la depuració
estipulada. ¿Què faria aleshores? ¿Pidolar pels passadissos una nova escar-
cellera, que em volgués posar els grillons?
Miquel Bauçà. El vellard. L'escarcellera.
Editorial Empúries, 1992.
