dijous, 23 de setembre de 2010

– Jo, més aviat em pensava que t'havia agradat.

– Quedem per després –va suggerir el Ramon-Maria.
– Després no puc.
– ¿No havíem quedat per anar a sopar?
– No havíem quedat en res en concret.
– ¿No vols que anem a sopar?
– Ahir vam dir que avui, segons com, potser podríem anar a sopar.
No vam quedar en res en concret.
– I ¿no pots?
– No. Però hauríem de parlar un moment.
– ¿De què?
– Escolta, és molt estrany, això.
– ¿El què?
– ¿Què vols que sigui?
– Potser no és una cosa habitual, però no veig que sigui res d'estrany estrany.
– Doncs ho és.
– ¿Que et porta problemes?
– No entens res.
– Jo, més aviat em pensava que t'havia agradat.
– Mi-te'l, el milhomes.
– Imagina't que fos tot el contrari.
– És com si fossis un robot. Amb qualsevol estaries a punt, sempre.
Perquè, hi hagi o no una dona a prop, sempre estàs igual. Has d'anar
al metge.


Quim Monzó. La magnitud de la tragèdia.
Quaderns Crema. 1993.