avança decidit cap al seu objectiu –la mare, que
és en un racó del pati, amb el cap cot– observa
com al voltant d'un petit estany que hi ha pel
camí entre les dues ales del centre, s'apleguen
prop d'una dotzena de vells, molts amb cadira
de rodes, altres amb la boca permanentment
oberta, altres amb totes dues característiques:
cadira de rodes i boca permanentment oberta.
Altres, simplement amb la mirada perduda.
Quan l'home passa pel davant diu "Bon dia!",
i quatre o cinc li retornen la salutació amb ulls
ilusionats: "Bon dia!" Déu n'hi do. Normalment
li contesten un o dos.
(...)
Quim Monzó. L'arribada de la primavera.
Mil cretins. Quaderns Crema, 2007.
