Patrimoni

«Copeo, copeo, copeo traïdor:

               roseta encarnada,
               si t'he agraviada
               jo et deman perdó...»

Qui me duu l'estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt Ciutat,
i l'ànima mia s'enfonsa, llunyana,
               dins la serra immensa
que l'illa travessa, que l'illa defensa
               de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d'una vida d'or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te duu,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»

Joan Alcover, La serra (fragment), 1905.