La dependenta, que hi du Raquel brodat al pit de la bata,
se l’ha ficat a la butxaca
en un tres i no res. “Oh, creu-me,
maca, no et passa res que no li hagi passat
a mig món”,
i li ha agafat la mà.
– Com ho sap que m’he separat? – li ha preguntat abans.
– Perquè m’has demanat un animal de companyia. Tothom que t’ho demana
així, el que vol és la companyia: l’animal és l’excusa. Per això sempre dic
a tothom que s’ho pensi bé abans de comprar un animaló d’aquests. Costen menys,
però valen més que els homes, maca.
– No sé ben bé què vull, encara...– la Mara no ha pogut evitar riure i això que
quan li ha dit això de la separació se li han posat els ulls plorosos.
– Això és bo, no saber-ho és bo. T’acompanyo i et presento uns amics
– el centre és enorme i fa olor de pinso– . Avui hi ha més gent que persones,
aquí, s’acosta Nadal. A veure, serps no que ja te n’has tret una de sobre
i no et veig la classe de noia que balla amb una pitó. No em facis gaire cas,
maca, ho dic sempre i potser no fa gràcia. Seriosament, suposo que ens
podem saltar les iguanes, els camaleons i les tortugues.
– No, no, havia pensat en un gos o en un gat, no n’estic segura.
(...)
Francesc Serés, Time Out Cultura (30).
Juny, 2011.