dilluns, 20 de juny del 2011

Placebo

La dependenta, que hi du Raquel brodat al pit de la bata, 

se l’ha ficat a la butxaca 
en un tres i no res. “Oh, creu-me, 

maca, no et passa res que no li hagi passat 
a mig món”, 

i li ha agafat la mà.

– Com ho sap que m’he separat? – li ha preguntat abans.
– Perquè m’has demanat un animal de companyia. Tothom que t’ho demana 
així, el que vol és la companyia: l’animal és l’excusa. Per això sempre dic 
a tothom que s’ho pensi bé abans de comprar un animaló d’aquests. Costen menys, 
però valen més que els homes, maca. 
– No sé ben bé què vull, encara...– la Mara no ha pogut evitar riure i això que 
quan li ha dit això de la separació se li han posat els ulls plorosos.
– Això és bo, no saber-ho és bo. T’acompanyo i et presento uns amics 
– el centre és enorme i fa olor de pinso– . Avui hi ha més gent que persones, 
aquí, s’acosta Nadal.  A veure, serps no que ja te n’has tret una de sobre 
i no et veig la classe de noia que balla amb una pitó. No em facis gaire cas, 
maca, ho dic sempre i potser no fa gràcia. Seriosament, suposo que ens 
podem saltar les iguanes, els camaleons i les tortugues. 
– No, no, havia pensat en un gos o en un gat, no n’estic segura.
(...)



Francesc Serés, Time Out Cultura (30).
Juny, 2011.
Il·lustració: Marc Vicens