l'horror de tu mateix belluga ta parpella;
els raigs del sol, pels altres són goig i meravella,
per a tu són sagetes de menyspreu.
Al safareig, encara, la vella tafanera
diu astorada tots malvats intents;
que tes mirades àvols, gripau, tenen mengera
potser de bruixeries, potser de gastaments.
Mes ve la nit, que és dolça amb la lletjor. I fins
–entre la son i els somnis que encisen els camins–
ja neix, oh escopinada del diable,
d'una riuada immensa de pobres cors mesquins
una bellesa única, innombrable.
La gent, abans t'hauria matat, perquè els espantes,
mes ara tu conhortes els caminants porucs;
qui sap si arribaries a fet-te bell, quan cantes
tot refiat, ulls clucs.
Sona la teva flauta serena, sense dol;
cau ton despit com una passada desapresa,
i et sents en ton espaume tot ple de gentilesa
com l'herba dins la pluja o el gira-sol al sol.
Josep Carner, A un gripau.
El cor quiet, Edicions 62, 1984.
