i entre els dos no hi ha amistança:
l'una mà dono al Desig,
l'altra dono a la Recança.
Cadascú diu marevelles
del jorn vivent o el difunt:
no sé de l'altra o de l'un
qui diu mentides més belles.
El Desig i la Recança
fins han dat a mon verger
els somnis i l'enyorança
del que mai haguí ni hauré.
I quan la sort m'era esquiva
m'han fet, en mon porxo clar,
plànyer el que no tornarà
o voler el que mai arriba.
Tenen lluc de nigromàntics:
va a la mort tot el que viu,
més damunt el negre riu
fan passar veles i càntics.
A les fantasmes em lliuren
al clar de lluna i al vent;
m'enganyen, però, talment,
no desaprenc de somriure'n.
Quan en sos vans aldarulls
mori qui em fa batre els polsos,
mos últims jorns faci dolços
la que amoroseix mos ulls.
Josep Carner, En companyia.
El cor quiet.
Edicions 62, 1984.
 |
| Tinta xinesa i acrílic sobre paper vegetal. 200 x 60 cm. Marc Vicens, 2010. Exposició de Flors de Girona, maig 2011. |