es posà a rasclar la penya, i feia seguir a pinyocs aquells
mariscos espinosos. En Paiús parava el salabret per copsar
els que queien de l'arpó, i jo i els altres vailets els arreplegàvem
de l'arpó i del salabret amb les mans i els estibàvem a la galleda.
De vegades, al llençar els que ens semblaven massa petits, se
n'esbadellava algun, i son suc i sa polpeta vermella s'esmunyien
a l'aigua, atraient una mena de llagostinets verdelosos i menudíssims
que apareixien com una boira, i com una boira s'esvaïen en havent
acabada la menja que els havia congriats.
Joaquim Ruyra, Una tarda per mar.
Narracions. La butxaca, 2011.
 |
| Marc Vicens, 2012 |