poble de més a la vora: dues hores llargues a cavall a través
d'una vall estreta que ara ja se sabia de memòria, una fonda
on es veia finalment alguna cara nova, s'hi feien àpats esplèndids
i s'hi sentien fresques rialles de noies amb les quals es podia fer
l'amor.
Costum eren per a Drogo la cambra, les plàcides lectures
nocturnes, l'esquerda del sostre, damunt del llit, que semblava
el cap d'un turc, els sorolls de la cisterna que, amb el temps
s'havien tornat familiars, el sot que el seu cos havia deixat al
matalàs, les flassades, tan inhospitalàries els primers dies i
ara arreglades al punt [...]
Dino Buzzati, El desert dels Tàrtars.
Editorial Empúries, 2006.
