Diògenes.– ¿D'ón et vénen aquests fums, cari? ¿En què
et bases per condiderar-te digne d’honors més alts que
tots nosaltres?
Mausol. – Em baso en la meva condició reial. Jo vaig ser
rei de tota la Cària, vaig governar també una part de la Lídia,
vaig sometre algunes illes, vaig arribar fins a Milet i vaig
saquejar bona part de la Jònia. A més, era bell i fort, i un guerrer
temible. Però el més important de tot és que tinc a Halicarnàs un
monument colossal damunt meu. Cap altre mort no en té un de tan
gran ni tan bellament treballat, amb figures equines i humanes
representades amb la màxima perfecció en el marbre més fi.
Fins i tot costaria de trobar un temple que se li pugui comparar.
¿No et sembla que tinc motius per estar orgullós?
Diògenes.–¿Els motius són la condició reial, la bellesa i el pes
de la tomba?
Mausol. –Sí, per Zeus, són aquests.
Diògenes.–Però, bell Mausol, aquí no en queda res, d’aquell
poder ni d’aquella bellesa. Si triéssim algú com a jutge de la
bellesa no crec que trobés cap motiu per preferir la teva calavera
abans que la meva. Totes dues són calbes i pelades, tots dos ensenyem
igual les dents i les conques dels ulls buides, i tenim el nas xato.
La tomba i aquells marbres tan cars potser serviran als habitants
d’Halicarnàs per a poder presumir davant els estrangers de tenir
un monument magnífic, però no sé veure, amic, quin profit en treus
tu, d’això, si no és el poder dir que suportes una càrrega més feixuga
que els altres, aclaparat sota el pes de tans marbres.
Llucià, Diàlegs.
Traducció d'Albert Berrio.
Edicions La Magrana, 1995.
 |
| Marc Vicens, 2012. |