Poema de la contrarietat
Te n'has sentit de totes,
oh Contrarietat,
tu, que la troca embulles
i trenques el filat,
i ran de la victòria
trabuques el guerrer,
i en la pujada entolles
el carro al carreter,
poses pinassa fina
en el camí insegur,
atures el rellotge
quan esperem algú,
el vestit nou esquitxes,
fas repetir el treball,
i petges invisible
la balladora al ball.
Fas ensopegadissa
la nostra ambició;
fins la virtut rondina
sentint el teu corcó,
a l'esperança tímida
malmenes en esquitx,
i buides les promeses
i aïres el desig.
Fan esgarips donzelles,
alcen el puny donzells,
reneguen els estòlids,
quan passes vora d'ells.
Mes jo que ara em recolzo
al fi pendís d'un camp
i que somric dessota
d'un arbre sens fullam,
m'aveso quan arribes
a fer-te un poc de lloc
i, si mos dits et troben,
a afalagar-te un poc.
Tu has ensenyat la traça
a tot allò que viu;
tu dónes la durada
a qui no t'és esquiu;
tu que potser empallegues
un caire mig obrat,
agences l'altre caire
que havíem oblidat.
Ja els ulls no em tempestegen
quant ets al davant meu,
oh fre, saó i estímul:
ironia de Déu!
Josep Carner, El cor quiet.
Edicions 62, 1990.
 |
| Marc Vicens, 2012 |