«Vostè ho sap tan bé com jo, que són arbitraris. Vostè, per donar a entendre una cosa,
en diu una altra. Per donar a entendre que vol anar a Barcelona diu que vol anar a
Perpinyà. És la tàctica habitual en el país, la tàctica que portem a la massa de la sang i
que utilitzen, em farà dir, les criatures de bolquers, com la cosa més natural. No dir mai
la veritat! Aquest és l’ideal universal. Transportem una sobrenaturalesa d’hipocresia
que ofega l’autèntica, fins a un tal grau que quan sortim de la representació de la
comèdia sentim una angoixa i una inquietud insuportables, ens sentim com inermes i
indefensats, com si ens trobéssim fora de joc, a punt d’ésser devorats per la força de la
hipocresia dels altres. A tot arreu la hipocresia és tinguda per un estat d’esperit
repugnant, però ací hem fet un esforç per fer-la simpàtica: l’hem feta simpàtica a través
d’una manera de manifestar-nos que anomenem la vivor, l’aparentar sempre una vivor
considerable, una vivacitat mental, de faccions, de gesticulació —desproveïda totalment
de seguretat bàsica, és clar, però que ens dóna la sensació de defensa davant dels
altres...»
Josep Pla (1897-1981), Nocturn de primavera (1953). Barcelona: Destino, 2006, p. 174.
From JFerrerC El sentit de la paraula
 |
| Marc Vicens, 2012. |