Ara que s'esparraquen les glicines
voltades del deler dels abegots
i es baden al roser les roses fines
i el saüquer floreix pels reguerots,
és temps que En Martí sent sa paraula
resposta per a sempre sota el cel
i trobant-se marit, segut a taula,
veu gent mudada, com darrera un vel.
Adora aqueixa destra que elegies:
és rosa, lliri, gessamí florit;
lluna al creixent que té només tres dies
és l'ungla rosa al capciró del dit.
Més duradora, més amorosida
que la cintura lleu i el llavi roig,
es clou aquesta mà damunt ta vida:
és ton enardiment i ton estoig.
Acaten son voler totes les coses;
i bandejant-nos als pobres mesquins
ella mana al plugim que badi roses
i al vent que les esfulli pels camins.
Sols això és veritat. Nosaltres ara;
amics, parents, som ombres a ton volt.
Aquesta mà dolcíssima i avara,
que amb un anell etern has fet preclara,
el cel t'acosta, si t'amaga el sol.
Josep Carner, El cor quiet.
Edicions 62, 1990.
 |
| Marc Vicens, 2012 |