A L’ATUR
Travesso una ciutat de la qual ja res no espero
Entre éssers humans diferents cada vegada
Me’l conec de memòria, aquest metro aeri;
Passen dies sencers sense que pugui parlar.
Ah! Aquelles tardes, tornant de l’atur
Tot pensant en el lloguer, meditació ombrívola,
Prefereixes no viure, però tanmateix et fas vell
I res no canvia res, ni l’estiu, ni les coses.
Al cap d’alguns mesos, se t’acaba el subsidi
I la tardor torna, a poc a poc com una gangrena;
Els diners esdevenen única idea, única llei,
Estàs realment sol. I t’arrossegues, t’arrossegues...
Els altres continuen amb la seva dansa existencial
Et quedes aïllat rere un mur transparent;
L’hivern ha tornat. La seva vida sembla real.
Potser, en algun lloc, l’avenir t’espera.
Michel Houellebecq, El sentit de la lluita (1996).
From JFerrerC (El sentit de la paraula).
 |
| Marc Vicens, 2012. |