una gran emoció fou una mateixa cosa. Vaig aturar-me
amb el cor palpitant. ¿Què em passava? Aquella olor
despertava en mi sens dubte una associació d'idees quasi
esborrades, que jo retrobava vagament sense poder-les seguir.
S'havia apoderat de mi una fresca precepció de poesia i
una certa enyorança intensa, intentíssima. Com més
m'impregnava de l'olor, més la tristesa em corprenia, però
era una tristesa d'un regust delicadíssim, un enyorament
de quelcom molt formós, molt estimat. ¿Què seria?...
Impossible trobar-ho. Vaig esforçar-me llarga estona
a escorcollar els meus records, a temptar tots els registres
de la meva memòria. No en vaig treure res. Ja havia
renunciat a la recerca, quan, en un moment de passivitat,
en què vaig reflairar l'olor emocionadora, es destacà
dins la meva imaginació la visió d'un paisatge: feixes
verdes... una ermita rústega, bruna... muntanyes,
llunyanies blavisses mig esbalaïdes entre boirines...
Joaquim Ruyra, D'una olor. La parada.
Narracions, Grup 62, 2011.
 |
| Marc Vicens, 2014. |