a petites Motown però sense la llegenda, els excesos
o el glamur. El seu sistema de producció és més
semblant al que es requereix per fer un Volvo o
una prestatgeria Expedit. El productor sol encarregar-se
del disc dur de la cançó: la progressió dels acords, els beats,
i els anomenats synths, son instrumentals generats per
ordinador. Després s'encarrega als anomenats escriptors
de top liners que hi posin la melodia, les lletres i els ganxos,
les frases que fan que un èxit musical s'enganxi al còrtex
cerebral.
Al públic i als mitjans els agrada imaginar-se
Swift, que sí passa per compositora primordial de les seves
cançons, o Perry a les seves respectives mansions, guitarra
en mà, escrivint una cançó descarnada com a revenja contra
un exnòvio –totes dues participen d'aquest tipus de llegenda–,
quan en realitat el més probable és que el 90% del seu últim
èxit es gestés en horari laboral, en una asèptica oficina del barri
de Södermalm.
Begoña Gómez Urzaiz, El pop, capital Estocolm.
Culturas (La Vanguardia), 12-11-2014.
 |
| Marc Vicens, 2014. |