Expulsats del cel, per pecats que mai no hem comès;
hem caigut al més deliciós de tots els inferns.
Potser... Quan els cervells s’espatllen, les ànimes van millorant.
Tristos exercicis d’ètica fonamental.
Benvinguts a enlloc, ballarem al voltant del foc.
Vine i abandona’t al ritme dels tambors.
Londres, anys seixanta; la Garrotxa, anys dos mil.
La vida de l’Hendrix penjava d’un fil.
Callo tot el dia, el cert és que no sé què et vull dir,
només vull besar-te i tornar-me foll i petit;
les paraules són els sorolls que poden fer més mal,
però la música és un bàlsam per als cors ferits.
Perdem els papers,
no penso baixar.
Demanes justícia. bah! no t’ho creus ni tu.
Lladres amb alarmes, naturistes vestits.
Londres, anys seixanta; la Garrotxa, anys dos mil.
La vida de l’Hendrix penjava d’un fil.
Tornaré a buscar-te si algun dia em trobo a mi;
tornaré a besar-te els llavis glaçats pel fred.
No viurem enlloc, ballarem al voltant del foc,
i la música ens serà un bàlsam per als cors ferits.
Quimi Portet, Expulsats del cel.
La acadèmia dels somnis, Quisso, 2001.
