Aquella nit, al moment que van estar sols amb en Laodames
a la seva cambra sufocant, que era al pis de dalt i donava sobre
el pati dels banquets, començà a retreure-li la seva peresa i la seva
manca d'iniciativa. S'allargà a parlar del gran valor del seu dot
i li preguntà si no li feia vergonya de passar-se el dia caçant o
pescant, en comptes de guanyar grans riqueses amb aventures
extraòrdinaries a l'altra banda del mar.
En Laodames es posà a riure i contestà amb lleugeresa que tota
la cupa era d'ella: era la seva fresca bellesa que el feia quedar-se
a casa. (...)
Robert Graves, La filla d'Homer.
Traducció Isabel Turull.
Edhasa, 1988.
