Hi havia cada dia
un raig de sol que t’esperava aquí,
i em feia companyia
amb un dolç aire de venir per mi;
dava un reflex al sostre
com un aiguatge de mil ulls movents;
en un joc de cristall s’emmirallava;
tots els seus grans de pols eren contents.
Durava encar, encar... De ta cadira
al peu, ja començava de dubtar;
a pleret cada porta resseguia,
dissimulant que s’estirés enllà.
Era tan viu, que em creia de sentir-hi
el borinot que brum:
mos ulls deixaven aviat el llibre:
em coïen de llum.
Lent, decebut, el raig de sol partia,
i jo, tombat, li endevinava, ullcluc,
aquella cara tota seriosa
que fa als enterraments, greu i feixuc.
De cua d’ull –era amb despit o amb pena?–,
diagonal, em contemplava el raig;
i feia un salt enfora
abans de dir: –Me’n vaig.
Josep Carner, El cor quiet.
Edicions 62, 1990.
 |
Girona, temps de flors, 2011. Seu del Consell Social de la Universitat de Girona. Quadríptic, 210 x 50 cm. Tinta xinesa, acríl·lic sobre paper vegetal. Marc Vicens, 2011. |